Buuh!, buuh!... Tinc una llibreta negra on hi ha tots els periodistes que ens pensem carregar quan guanyem!", deia un assessor de Pasqual Maragall mentre ensenyava la pàgina corresponent a la lletra C a una redactora que havia gosat molestar el candidat. I el pitjor és que ho havia fet amb minúcies relacionades amb les demandes d'independència professional que exigeixen, unànimament, les redaccions dels mitjans públics catalans. L'home feia anar els papers d'una manera semblant al personatge del llop en els putxinel·lis de sessió matinal per als nens. Tot molt entretingut.

"Francino a BTV!, Francino a BTV!", cridava la canalla convergent a mesura que s'anaven coneixent els resultats que salvaven pels pèls al seu candidat de la derrota més pronosticada dels últims anys, tot ensenyant sense manies la lletra F de la seva llibreta respectiva. Un numeret d'aquests que val la pena col·leccionar en DVD per no cometre l'error d'exagerar les expectatives de futur d'aquest país.

Eren les traques finals d'una campanya electoral -l'última, n'estem segurs- en què els periodistes dels mitjans públics hem hagut d'arrossegar la vergonya professional d'haver de seguir fins al segon el minutatge que ens imposen des dels partits polítics. Tenen raó Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura quan es queixen que, quan començaven els blocs electorals, Mas i Maragall parlaven i parlaven sense que se'ls acabés mai el torn, mentre ells havien de fer microdeclaracions per ser encabides en el mateix espai que un anunci de detergent. Tenen raó, però més en tindrien si els seus representants als consells d'administració no haguessin votat favorablement i sense excepció els minutatges que els proposaven CiU i PSC quan s'acostava una campanya electoral. "Més val trenta segons que res", deien abans del terrabastall del dia 16. Bé, val més tard que mai.

Senyors candidats de CiU i PSC, ara que s'ha demostrat que disposar de dos minuts i mig a cada Telenotícies serveix per perdre deu diputats, sisplau, deixem-ho córrer. No facin més el ridícul intentant encertar el moment en què entren en directe al TN mentre algú els encén un llumenet d'avís, no obliguin els del darrere a fer voleiar les banderetes en el moment convingut, no tinguin una colla de gent amb el cronòmetre a la mà controlant que es conserva la injustícia respecte als que tenen -tenien- bastants menys diputats... Però, sobretot, deixin de pagar sous a assessors freakies que els estafen a base d'inventar-se conspiracions que no existeixen, que els asseguren que no sé qui ha ordenat muntar no sé quin pla en no sé quin vídeo i que això els farà perdre les eleccions. No se'ls creguin, perquè tots els seus plantejaments parteixen d'un únic pressupòsit, que no és cert: la gent no és imbècil i no vota els candidats que més apareixen a la tele, sinó els que els semblen més coherents i més honestos. De veritat, ¿i si provessin de proposar debats interessants a la societat catalana? A la gent no li interessa la política, em contestaran. ¿Però i si el que passa és que no li interessa la política de vostès? Personalment, he escoltat converses sobre el resultat de les eleccions i els pactes possibles cada vegada que he entrat en un bar a fer un cafè... ¿A vostès no els agrada el cafè, o és que no parlen amb la gent?

Observin que no intento convèncer-los de canviar les campanyes electorals amb arguments ètics, sinó pràctics. Controlar els mitjans públics fins a l'aberració no els garantirà mantenir-se en el poder. Al contrari, igual com en el conte, al final se'ls veu despullats. I a partir del 16 de novembre comença a fer fred.