|
La
periodista d''El Punt' Aurèlia Comas fou detinguda
per la Guàrdia Civil en la darrera operació
contra l'escamot Barcelona d'ETA. Alliberada sense càrrecs
tres dies després, s'ha trobat amb la tergiversació
de la seva història que han fet diaris, ràdios
i televisions. La manipulació ha estat tan gran
que finalment l'Ure s'ha decidit a dir la seva.
Just en sortir en llibertat va criticar el tractament
informatiu que havia rebut.
P: Què és el que més li ha dolgut?
E: "La vulneració de la presumpció
d'innocència. Hi ha hagut molts errors, com dir
que la Laura Riera és cosina meva o que el meu
pare es diu Aureli, però això són
anècdotes. El que sí que és preocupant
és que es donessin moltes coses per fetes sense
que hi hagués cap fonament, només fent
cas d'una única versió, la policial. I
com més hi penso, més malament em trobo,
perquè sembla clar que el periodisme ha entrat
en una espiral molt perillosa, en què s'escriuen
noms i cognoms de persones sense que cap periodista
es plantegi fins a quin punt allò pot fer un
mal irreparable. som conscients de les nostres accions.
I potser caldria fer una normativa o legislació
per a aquests casos".
P: Quin és el mitjà que, segons creu,
vulnerat més clarament el codi deontològic
dels periodistes?
E: "Uf! Uns quants! Onda Rambla, per exemple,
va emetre converses telefòniques gravades d'amagat,
el diari El País va arribar a afirmar que jo
tenia les característiques ideals per formar
part d'ETA. La Vanguardia i El Periódico no es
van quedar curts. I en aquest darrer , dijous passat,
el periodista J. G. Albalat encara hi va escriure una
''crònica'' titulada ''Una història d'amor
truncada per ETA'', en què, basant-se en la seva
imaginació, es ficava en la meva vida personal".
P: Presentarà querella?
E:
"No ho sé. Al principi no volia fer
merder, però a mesura que he anat llegint tot
el que s'ha publicat m'ho he anat replantejant. I, ara
mateix, no ho sé. N'he de parlar amb el meu advocat
i decidir si ho fem o no".
P:
Per què creu que es tergiversa la informació,
perquè els periodistes no en saben més
o perquè hi ha una ideologia política
al darrere?
E:
"Suposo que per tot plegat, tot i que El País
és conegut per la seva bel·ligerància
en contra de qualsevol persona detinguda en una operació
antiterrorista. També hi ha mitjans que no tenen
tan mala fama, però que et sorprenen..."
P:
El seu director, Manuel Cuyàs, va escriure
la setmana passada que durant la seva detenció
va tenir pensaments molt poc simpàtics vers el
periodisme. S'ha arribat a replantejar el seu ofici
després d'aquesta experiència?
E:
"L'ofici no, perquè el periodisme m'apassiona.
El que sí que m'he replantejat és l'actitud
de molts periodistes, que, segurament, han fet aquesta
carrera perquè estava de moda, però no
perquè tinguin aquell neguit d'explicar la veritat,
de desemmascarar les coses i provar, ni que sigui una
mica, de canviar el món, que és el que
em mou a mi".
P:
Hi ha algú que se salvi de la crema?
E:
"Sí, hi ha mitjans que ho han fet molt bé,
com Catalunya Ràdio, l'Avui i, sobretot, El Punt,
que són els que ho han fet millor. De fet, ara
veig clar que no podria treballar enlloc més.
I també hi ha hagut una associació, el
Grup de Periodistes Ramon Barnils, que s'ha mullat.
Jo no els coneixia, però he vist que tenen les
idees molt clares en uns moments en què tothom
sembla estar desorientat. Crec que tots els periodistes
ens hauríem d'incorporar al Grup Ramon Barnils
i no només per lluitar per la presumpció
d'innocència, sinó per tots els principis
que cada dia es vulneren impunement. Per això
està molt bé que hi hagi un grup que doni
el toc d'alerta, tot i que, tal com estan les coses,
em sembla que amb comunicats i queixes no n 'hi ha prou".
P:
S'ha plantejat escriure la seva versió de tota
1'operació policial?
E:
"Recordo que, dins del cotxe que em duia a Madrid,
pensava que hi havia material de sobres per fer-ne una
novel·la... Però no crec que ho faci,
almenys a curt termini. Ha estat massa fort. I m'ha
fet pensar que la gent no és conscient del món
que, entre tots, estem fent. Perquè, quan els
guàrdies civils armats i encaputxats van entrar
a casa meva tirant-me a terra i cridant, ho van fer
perquè hi havia una llei que els emparava, la
Llei Antiterrorista. I aquesta llei l'han votada tots
els partits, uns partits que ha votat la gent. Però
la gent no ho sap, que poden entrar a casa seva i segrestar-la
tres dies".
P:
Però tu sempre has dit que et van tractar bé.
E:
"Sí, perquè de seguida em van separar
dels altres detinguts. Però hi insisteixo: al
Peru, el meu company, l'han torturat. Ho sé perquè
m'ho han dit els seus pares, que el van veure durant
quatre minuts al cap d'uns
dies. Està prim, ple de blaus, desencaixat i,
psíquicament, molt enfonsat. Però quan
ho expliques, la gent no s'ho creu i recordes les paraules
dels guàrdies civils quan et diuen que ''fuera
hay un mundo, pero aquí dentro hay otro, donde
mandamos nosotros''. T'ho diuen així de clar
i no t'enganyen. Aquest és un dels problemes
que tens quan et deixen anar, de cop et trobes amb la
gent de l'exterior, que, encara que han patit per tu,
no en tenen ni idea del que passa al submón d'on
acabes de sortir".
P: Tot plegat recorda les sensacions del protagonista
de la pel·lícula Matrix, que un dia s'adona
que tothom viu en un món d'il·lusions,
que no té res a veure amb la realitat.
E:
"Sí, vindria a ser això. La gent
viu a Matrix i quan expliques als amics i familiars
com és el món de la Guàrdia Civil,
et diuen que ets tu la que veu il·lusions. Però,
hi insisteixo, si la policia tortura és perquè
hi ha una llei que els empara. I la gent no ho sap,
i aquí ja tornem a tocar els mitjans de comunicació,
que no en parlen. Tots obvien que quan es deté
algú en una operació antiterrorista se
li aplica una llei que permet que t'incomuniquin 72
hores durant les quals poden fer-te el que ells vulguin".
P:
Per què creu que s'obvia, per desconeixement?
E:
"Sí, molts periodistes no en tenen ni idea,
del que significa aquesta llei, com tampoc tenen ni
idea de la majoria de coses sobre les quals escriuen
o parlen. Però no crec que s'hagi de culpar els
periodistes en persona, sinó tota la dinàmica
que, d'uns anys cap aquí, ha accelerat els ritmes
periodístics. És a dir, que la culpa és
més de l'empresa que del treballador. Si un periodista
ha d'escriure deu notícies al dia, és
impossible que les faci totes correctament i amb prou
informació. No té prou temps material.
Ja fa temps que se'n parla i fins i tot hi ha empresaris
que reconeixen que la competitivitat mediàtica
ha perjudicat la qualitat de la informació. Però
ningú no hi fa res, perquè l'economia
és la que mana".
P:
Està pintant un panorama realment desolador,
E:
"Mira, mai no hi havia pensat tant com aquests
dies i si tots els mitjans haguessin fet com El País
segurament ara estaria ensorrada. Però per sort
no tothom ha fet el mateix i per això crec que
el naixement de grups com el Ramon Barnils és
molt important, perquè, en el fons, encara que
els periodistes només siguem treballadors d'una
empresa, si ens agrupem i prenem consciència
podem pressionar les empreses. No ens hem de resignar".
|