El català és una llengua que ha patit 300 anys de tortura acarnissada, diverses dictadures i migracions instrumentalitzades. No pot estar bé de cap manera si ha tingut pocs moments de joia, si s'ha mantingut al marge de l'anomenada cultura de masses i si últimament els polítics valencians l'han esqueixada en dos.

Durant segles, el poble l'havia salvada amb naturalitat, i la majoria d'escriptors hem fet el que hem pogut. Però en el món modern tenen més força els mitjans de comunicació que la bona gent. Ens adonem, doncs, que d'una banda ens falten les grans institucions acadèmiques d'investigació i difusió que traven sòlidament els fonaments i de l'altra ens falta la força del carrer. El territori intermedi està ocupat per l'esforç patriota d'uns quants i per l'oficialitat i l'ensenyament, que no semblen suficients.

La pregunta és què cal fer. Per mi, en primer lloc, cal legislar amb valentia. El català no és un capritx, és un deure dels que vivim i treballem a Catalunya. I és una tradició que cal respectar i conèixer, i és la relació amb les altres llen-
gües...

La feina que s'ha de fer, doncs, jo la veig preferentment enfocada en dos àmbits diferents: l'alta cultura i l'oficialitat ben entesa, la que ofereix facilitats d'aprenentatge als nouvinguts i exigència en l'ús. També ens cal premsa escrita que, com aquest diari, ens permeti triar, i introduir canvis d'hàbit en el consum audiovisual pel que fa als doblatges- Això, o la mort. Perquè ara ja no valen les bones intencions ni les paraules buides.