Els xinesos a vegades evoquen "la patacada que fa tornar lúcid" per explicar que un cop violent, de qualsevol naturalesa, pot tenir un efecte saludable i servir de recordatori del principi de realitat. Però això no és sempre així, fins i tot i sobretot als grans mitjans de comunicació, que, no obstant, tenen com a raó de ser el fet de descriure i analitzar la realitat. Des de fa uns quants anys, la seva cobertura de Veneçuela i, més recentment, del referèndum del 15 d'agost passat, constitueix un exemple arquetípic que es mereix figurar al programa de tots els centres de formació de periodistes.

La patacada s'ha produït: una victòria aclaparadora d'Hugo Chávez (el 59,06% dels sufragis), quan molts ciutadans del món occidental no es podien esperar res més que la derrota del president, ja que no pocs grans mitjans de comunicació els havien dit de manera insistent que Chávez era un cabdill tirànic, un "populista" rebutjat per la majoria de la població.

Desgraciadament, la patacada no ha suscitat la lucidesa mediàtica. En lloc de demanar perdó, la majoria dels suposats "especialistes" que han escrit sobre Veneçuela als grans mitjans, igual que els editorialistes ignorants de la realitat d'aquell país però que repeteixen els clixés de l'entorn, ara fan autèntiques contorsions per explicar a la seva manera un resultat que, no obstant, era fàcilment previsible. Per ells feia temps que la presa de partit ideològica havia guanyat de llarg el rigor professional.

El cert és que Chávez reuneix tots els elements per desagradar-los: es tracta d'un exmilitar, per tant és presumptament "autoritari"; manifesta la seva independència de Washington i rebutja la creació de l'Àrea de Lliure Comerç de les Amè- riques (ALCA), per tant és "antinord- americà"; amplia a Cuba l'acord existent que permet als països de l'Amèrica Central rebre petroli a tarifes preferents, per tant prepara el seu país per a una "dictadura castro- comunista"; utilitza els ingressos del petroli per llançar programes d'educació permanent i de sanitat que beneficien massivament els més pobres, per tant és un "demagog" i un "populista". I la llista encara es podria ampliar.
Confon aquesta acumulació de fórmules buides que serveixen de reflexió per als que no han comprès una cosa molt simple, una cosa que explica tota la resta: Chávez ha restituït la seva dignitat al voltant del 70% dels veneçolans pobres, fins ara "invisibles" i ignorats pels partits tradicionals (AD i Copei), que només s'interessaven per ells en alguns eslògans dels períodes electorals. La Constitució bolivariana de l'any 1999 els ha convertit en ciutadans de ple dret.

Els venedors ambulants, els joves i els habitants dels barris solen portar la Constitució a la mà o a la butxaca, i en coneixen perfectament el contingut. No és fortuït que Chávez no canalitzi el seu innegable carisma cap a la seva persona, sinó cap a aquest petit llibre blau, la bicha, que conté una disposició que és única al món: la possibilitat de destituir un cap d'Estat a meitat del seu mandat (així com també la resta de càrrecs elegits) mitjançant una votació popular. Si aquesta mateixa disposició existís a Europa i als Estats Units, ni Chirac, ni Blair, ni Berlusconi, ni sens dubte tampoc el molt mal elegit Bush serien al poder en aquests moments.

Per fer-se perdonar una debacle analítica i deontològica com aquesta s'hauria pogut esperar una autocrítica, com la que han portat a terme les redaccions del New York Times i del Washington Post a propòsit de la seva cobertura de la guerra de l'Iraq, que jutgen retrospectivament massa complaent amb Bush. Però els grans mitjans de comunicació no han fet res de semblant pel que fa a Veneçuela. Si Chávez ha guanyat, és perquè "ha comprat" els vots dels pobres, la qual cosa no correm el risc que succeeixi a Europa o als Estats Units, on les polítiques neoliberals, tant en l'àmbit fiscal com en el social, solen ser regals per a les capes més privilegiades.

Finalment, ens agradaria saber què és exactament un populista, i haurien de ser els que utilitzen aquest terme els que ens en donessin la definició. Si es tracta d'un dirigent que es preocupa per incorporar la totalitat del poble al perí- metre de la ciutadania activa, Chávez és un populista. Si es tracta, recuperant la fórmula del fundador de l'OPEP, Pérez Alfonso, de "sembrar el petroli" no a les butxaques dels dirigents polítics i de l'oligarquia, sinó en programes que beneficiïn el màxim nombre de persones, Chávez incorre en el mateix retret. Si es tracta de respectar al peu de la lletra les formes constitucionals en lloc de fomentar un cop d'Estat de tipus feixistoide com el de l'11 d'abril del 2002 o vagues patronals insurreccionals, el president encara agreuja més el seu cas. Si es tracta d'explicar a una població majoritàriament molt poc instruïda coses complicades amb paraules simples, Chávez fa populisme.

Segons aquesta unitat de mesura, sens dubte molts pobles europeus apreciarien tenir dirigents una mica menys submisos amb els mercats financers i una mica més populistes.