La situació postelectoral del País Basc confirma la idea que la política és més una qüestió d'interpretació de la realitat que no pas de fidelitat als fets. Dit d'una altra manera: la política és més una qüestió de discurs -és a dir, d'imposició d'una versió dels fets per damunt de la mateixa realitat fàctica- que no pas de gestió de la realitat. Només així es pot entendre que, tot i guanyar les eleccions amb el suport del 38,6 per cent de l'electorat, més del doble de qui et va darrere -el PSE en va aconseguir un 17,3 per cent- i obtenir pràcticament 200.000 vots més que el que et segueix, que són un setanta per cent més de vots que els obtinguts per aquest contrincant, les interpretacions dels fets hagin presentat la coalició PNB-EA com a gran perdedora.

Els titulars periodístics del dilluns després de les eleccions basques eren ben explícits. Anaven des d'afirmar la "desfeta" d'Ibarretxe (Abc) fins a considerar que el fracàs electoral el deixava "a mans de Batasuna" (El Mundo) i, més moderadament, a dir que el pla sobiranista d'Ibarretxe quedava "condemnat al fracàs" (El País) i que "el fort retrocés del PNB acaba amb el pla Ibarretxe" (La Vanguardia). L'AVUI, com altres vegades, era qui publicava l'únic titular no interpretatiu: Dilema per a Ibarretxe. Certament, hi ha una manera de justificar allò que el mateix Ibarretxe qualificava de victòria agredolça, i és si llegim els resultats en termes comparatius amb la convocatòria del 2001. Però tothom sap què havia passat el 2001, i que aquelles circumstàncies, afortunadament, no eren les actuals ni seria bo que es tornessin a repetir mai més. Llavors, la Brunete mediàtica -és a dir, tota la premsa de l'Estat amb comptades excepcions i alguns matisos en l'espai català- va jugar a tensar la corda fins a estar a punt de trencar-la. Ara, i més després de fer els ulls grossos a l'hora d'aplicar les seves pròpies regles de joc -modificades amb una llei de partits pensada només per arraconar Batasuna- i, per tant, de permetre que es presentés un partit per recollir el vot de l'esquerra abertzale, les coses havien d'anar diferent. Jo, ho he de dir, també pensava que el tripartit havia d'aconseguir majoria absoluta, però perquè vaig menystenir el comportament disciplinat del votant de Batasuna quan la seva jerarquia els dóna ordres.

La veritat diàfana dels resultats és una altra. Primer, el PP ha perdut quatre escons que han anat a la moderació del PSE per l'efecte del tarannà Zapatero. Segon, que el mateix PSE ha recuperat un cinquè escó que el 2001 els havia pres el PNB-EA dels tradicionals votants socialistes incòmodes amb aquella agressió. Tercer, Batasuna ha recuperat del PNB-EA dos escons que havien perdut el 2001 per la frustració de part del seu electorat per la ruptura de la treva d'ETA. I quart, el PNB-EA ha perdut un quart escó que ha anat a parar a Aralar. Ras i curt: que l'espanyolisme -altrament dit, amb ganes d'enredar la troca, constitucionalisme- recupera un escó respecte al 2001, que s'ha mogut cap a la moderació socialista, i que el nacionalisme -digueu-ne basquisme, si voleu- ha accentuat les seves posicions més radicals. En resum, que si s'hagués de buscar on cau ara el centre de gravetat polític del País Basc, seria, més que abans, ben bé just al melic del PNB-EA.

Hi ha, certament, preguntes difícils de respondre quan no es té una posició partidista que et resolgui els dubtes sense haver de pensar. Per exemple, hom pot preguntar-se si el PNB-EA podia haver evitat la pèrdua de quatre escons i a quin preu. Vistos els resultats, l'única manera de retenir-los hauria estat radicalitzant la seva posició, que és per on en perd tres. Tanmateix, això hauria significat desnaturalitzar el seu espai. Tothom té dret a existir, i l'independentisme d'esquerres, també. També té sentit preguntar què passarà amb el pla Ibarretxe. Des del punt de vista electoral, no es pot pas dir que hagi estat derrotat. Per començar, no és Ibarretxe qui feia de les eleccions un plebiscit sobre el seu pla, ja que la seva intenció sempre havia estat fer un referèndum específic i en condicions de no-violència. Qui n'ha fet un plebiscit ha estat l'espanyolisme. I quin és el resultat? Que, si sumem els diputats dels partits que hi van donar suport (comptant EHAK com a successors de EH), fan un total de 42 diputats, dels quals, a 10 -i segur que també als d'EA incorporats a la coalició- encara els sembla que es queda curt. En realitat, el probable final del pla Ibarretxe no vindrà dels resultats electorals de diumenge passat, sinó de la posició de l'actual direcció del PNB, que desitja un acord de govern amb el PSE i sap que per a això Ibarretxe i el seu pla són un destorb. Si no hi ha canvi d'hegemonies al PNB, cal preveure en un termini curt la retirada del pla Ibarretxe, la retirada del mateix Ibarretxe i, probablement amb eleccions anticipades, un futur govern entre PNB -llavors, havent-se presentat a les eleccions sense EA- i PSE.

Però mentre tot això no arribi, els partits estaran enderiats a canviar les interpretacions de la realitat política que havien mantingut fins ara. El PSE, amb l'ajut de les majories periodístiques espanyoles, ja ha fet creure que el pla Ibarretxe era resultat d'una intransigència, tot i que els intransigents havien estat ells en no voler-ne parlar al Parlament, no presentant-hi ni tan sols esmenes. Ha de ser dur que allò que ha nascut per trencar l'aïllament amb els qui no volen parlar, acabi semblant un acte d'arrogància! A més, Zapatero ha d'estovar l'opinió pública espanyola abans de seure formalment a negociar el final d'ETA (tot i que això, els espanyols ho pairan més bé que el retorn dels papers de Salamanca). I encara més feina té el PP, per bé que la nit de les eleccions, el seu senador per Àlaba, el senyor Barquero, ja reconeixia -al·leluia!- que Batasuna no és el mateix que ETA. Però qui potser tindrà més feina seran els dirigents de Batasuna, que hauran d'explicar per què tenen més bona relació amb el PSE, també signant de la llei que els ha il·legalitzat, que no pas amb els sobiranistes del PNB i EA, i fins i tot amb Aralar, a tots els quals tracten de traïdors. Per la seva banda, el PNB haurà de veure com explica a la militància que ara el pla Ibarretxe ja no marca aquell horitzó de l'associació lliure amb Espanya i, sobretot, per què han de prescindir d'un líder de la dignitat i la credibilitat d'Ibarretxe per deixar-se guiar per uns tecnòcrates més donats a la tàctica que a l'estratègia.

Gairebé res no és comparable entre el País Basc i Catalunya, excepte el nom de l'enemic històric dels nostres drets nacionals, que és el mateix i ens agermana. Si sempre, secretament i ingènua, els catalans hem admirat els bascos, ara potser tenim el deure d'advertir-los que, sobretot, no es deixin emmirallar per cap via catalana. Només en l'associació lliure amb Espanya ens podríem haver trobat tots: ells, nosaltres i el nostre adversari comú. Una antiga campanya turística del govern basc deia "Vine, i ho veuràs". Ara podríem dir: "Anem-hi, i avisem-los".