S'ha vist que als temps de globalització -de mundialització que en diuen els francesos- hom hi respon amb un intens i a vegades frenètic desenvolupament dels localismes. Així mateix, i paral·lelament, mentre la propaganda dels nostres temps anuncia la desaparició de les fronteres vigilades amb tricorni, com ja he sostingut en altres articles, n'apareixen de noves i més subtils -les fronteres dels espais mediàtics, les fronteres dels gustos culturals...- que passen per dins de casa mateix, fragmentant de manera mai imaginada la nostra vida de cada dia. I, esclar, en aquest moviment que comporta anonimat, despersonalització i multiplicació fins a l'infinit dels intercanvis i manlleus culturals en les relacions entre les persones, hom hi reacciona amb una sentida defensa de les identitats, que no és altra cosa que l'expressió de la necessitat de reconeixement que tots tenim.

Efectivament, tot el món, o més precisament, tot el món occidental desenvolupat, dedica una activitat veritablement intensa, a vegades forassenyada, a mantenir, construir i reconstruir identitats en tots els ordres de la vida social. És a dir, que no parlo tan sols de les identitats nacionals. Només cal veure com totes les empreses i organitzacions mínimament complexes dediquen esforços enormes a crear identitats corporatives que les identifiquin dins del marasme d'altres empreses i organitzacions en competència. Tothom utilitza emblemes, campanyes d'imatge, eslògans, colors corporatius, músiques i tot allò que els faci fàcilment reconeixibles tant en el pla sensorial més immediat com en la definició més elaborada de missions, objectius i idearis. Des de les universitats, passant per les empreses automobilístiques, les companyies energètiques o les institucions financeres, fins a les administracions públiques -les municipals hi han excel·lit-, els partits polítics, les ONG o el grup d'okupes més antisistema. Des dels gremis professionals, els sindicats o els mitjans de comunicació de massa fins a qualsevol nova àrea turística, restaurant que tingui pretensions de fer cultura o marca del més modest producte de consum diari. Tothom dedica pressupostos considerables i molta intel·ligència a assenyalar la seva especificitat, originalitat, diferència i singularitat en relació a la competència més immediata en un afany més que comprensible de ser reconegut: és una lluita per la supervivència en el món global.
No és ara el lloc de desenvolupar una teoria de la identitat útil per explicar tots aquests fenòmens tan rabiosament actuals, però sí que vull insistir en un aspecte generalment poc destacat. I és que, en contra del que sembla, les identitats no serveixen tant per clarificar allò que s'és, com per aconseguir que els altres et reconeguin com a diferent. Vull dir que els debats sobre la identitat que es dirigeixen a saber què s'és exactament, estan condemnats al fracàs i no resolen els problemes d'identitat. L'únic debat interessant sobre la identitat és el que es proposa dilucidar de quina manera es pot aconseguir que els altres et reconeguin, t'identifiquin, se sigui el que se sigui. Naturalment, això val per a qualsevol dels organismes o productes de què abans parlava, però també per a les identitats nacionals. El problema dels catalans, per dir-ho directament, no és que som exactament, no és dilucidar en què es fonamenta la nostra catalanitat, no és un debat sobre els orígens ni necessàriament sobre el futur. No: el problema dels catalans és ser reconeguts com a tals internacionalment, pels de fora. I això no es resolt sabent exactament què som, com no necessiten saber-ho ni els francesos, ni els britànics, ni els espanyols, dels quals ningú no discuteix l'existència.

De tot això, dels debats sobre la identitat, els catalans en sabem molt perquè com a poble, políticament, lingüísticament o culturalment, hem patit una llarga història d'amenaces a la nostra supervivència. És a dir, hem maldat amb moltes dificultats per ser reconeguts com alguna cosa pròpia i diferent, amb èxits desiguals i sempre provisionals. De la mateixa manera que, els catalans, en sabem molt dels fenòmens nacionals perquè tenim una experiència intensa de reconstrucció avançada de la idea de nació, conseqüència del qüestionament permanent de la nostra voluntat de ser-ne. No és estrany que les millors i més avançades reflexions sobre la nació siguin catalanes, per bé que les dificultats de reconeixement internacional sovint les hagi reduït al coneixement local. Qui no recorda el mèrit intel·lectual d'anticipar-se molts anys a un debat sobre la nació que en aquells moments ningú no feia del imprescindible Crítica de la nació pura, a mitjans anys vuitanta, de Joan Francesc Mira? Després, tot el món ha descobert el ressorgiment dels nacionalismes, però aquí ja n'havíem anticipat l'anàlisi deu anys abans. I el mateix passa amb la reflexió sobre la identitat, que aquí, en el debat intel·lectual però també en la pràctica política, la sabem brodar.

I tanmateix... Tanmateix també és al nostre país on aquests debats solen provocar la més gran de les incomoditats i reaccions virulentes, perquè tenen una dimensió política que fa nosa. Mentre Mira escrivia la seva gran aportació a l'anàlisi de la nació, d'altres escrivien contra els nacionalismes, anunciant-ne equivocadament i cega la desaparició. I mentre tot el món, de la corporació multinacional més gran fins a l'última botiga de barri s'escarrassen a tenir identitat, determinats sectors ideològics i polítics del país denuncien a tort i a dret els suposats excessos identitaris dels catalans. Ai carai! Tothom té dret a tenir identitat i resulta que nosaltres, com a catalans, ens n'hauríem d'estar. I això passa tant pel debat estatutari -el conseller Saura ja ha dit que no ens hauríem "d'encallar en qüestions identitàries"- com, per exemple, per l'orientació que pren una institució tan sensible a les qüestions identitàries com és la Televisió de Catalunya.

No vull entrar, de moment, a discutir minúcies relatives a la programació o els informatius que ara són sota sospita més que fonamentada d'un progressiva desidentificació nacional i, amb voluntat o no, d'una inevitable espanyolització. Només apuntaré allò que em sembla que n'és el senyal més visible, precisament perquè és dels més emblemàtics per definició: el canvi en l'eslògan promocional, que ha passat de ser La teva a Teva. Aquesta pèrdua de l'article determinat no crec que sigui pas innocent. La teva era una manera de posar l'accent en la identificació de Televisió de Catalunya amb els catalans. TVC era la nostra televisió, a diferència de les altres cadenes, que no eren les nostres. Ara TVC simplement ens passa la pilota mentre diu teva! Però aquest és un joc de pilotes que simplement es van passant, sense saber de qui són, tal com es va passant de canal televisiu quan fem zàping. Vull dir que, no sé si se n'adonen, però aquest és un eslògan que convida més a canviar de canal que a ser-hi fidel. Just el contrari del que busquen totes les empreses del món. Podria ser, doncs, que els responsables de Televisió de Catalunya, vistos els nous aires polítics hegemònics -és a dir, els que busquen el bon rotllo de l'espanyolitat i troben que els debats identitaris són bons per a tothom menys per als catalans- s'haguessin cregut que calia desindentificar l'antigament nostra televisió potser a la recerca de més audiència. Ho considero un error polític, perquè TVC va néixer i es justifica només per si és capaç de crear un espai d'identificació mediàtic català. Si no és així, no la necessitem i no cal esmerçar-hi més diners públics. Però també estic convençut que és un error estratègic i comercial. Ningú no vol mirar res que no sàpiga identificar, ja sigui com a propi, ja sigui com a foraster. Allò que realment incomoda no és la identitat, pròpia o aliena, sinó la manca d'identitat, de rostre, de personalitat, de perfil. I TVC està perdent perfil propi. És a dir, perd interès i sembla que fomenti la infidelitat del seu espectador. Una estratègia perillosa nacionalment, però també per a la pròpia supervivència de l'empresa.