Acostumats com estem a viure en un país on es diu amb tanta facilitat que el nom no fa la cosa, o que l'hàbit no fa al frare, no és estrany que els debats nominalistes i formals ens semblin inútils. I, tanmateix, paradoxalment i fatalment, vivim atrapats en el nominalisme i les formes. Ara mateix, tot i que no hi ha cap mena de dubte racional ni científic respecte de la unitat de la llengua que es parla a Terrassa, a Gandia o a Manacor, ja hem tornat a embolicar-nos a discutir si, efectivament, parlem el mateix i per com n'hem de dir de la llengua que parlem. Però no és només pel nom de la llengua que discutim, també ho fem pel nom del país: mireu si no se'n fan, sovint, de filigranes per no haver-ne de dir Països Catalans! I què dir de si som o no una nació? I què me'n dieu, del parany que si s'acaba posant el nom de la cosa, de la nació, a la Constitució espanyola, com vol el president Maragall, resultarà que l'empetitim definitivament, deixant fora el País Valencià, les Illes Balears i els altres territoris que se senten dins, abandonant-los a la seva (mala) sort?

El cas és que el nom no faria la cosa si la cosa fos un objecte indiscutible. Però resulta que la discussió pels noms de les coses és, en el fons, una discussió sobre de qui són les coses i de qui té poder sobre les coses. Des del mateix dia sisè de la Creació, quan en un gest d'enorme esplendidesa Déu va reconèixer el dret d'autodeterminació a l'home que havia creat cedint-li la sobirania per posar nom a tot el bestiar, els ocells del cel i els animals feréstecs del camp -és a dir, per dominar-los-, sabem que denominar la realitat no és acte innocent, sinó de poder. Dit d'una altra manera: no és cert que de les coses se'n pugui dir com es vulgui, perquè només les pot anomenar qui té el poder de fer-ho. No parlem de noms ni de coses, doncs: parlem de poder. I, és clar, l'abundància de debats nominalistes, al nostre país, és proporcional a l'escassetat de poder que tenim per posar noms.
És cert, doncs, que la cosa -en aquest cas, la llengua catalana-, en tota la seva extensió, és el que és amb independència de com l'anomenem, i al marge de si alguns ignorants sostenen que les varietats dialectals estableixen llengües diferents o de si els sapastres de la Moncloa a la seva web o els d'Hisenda en els seus formularis de Renda s'entretenen a diferenciar aquestes varietats de manera capriciosa i artificial. Ara bé: si és objecte de discussió és perquè no en tenim prou, que la llengua catalana sigui el que és, se l'anomeni com se l'anomeni. El que volem és que políticament sigui reconeguda d'una determinada manera. Fins i tot la demanada de reconeixement oficial a Europa no neix pas d'una necessitat imperiosa de caràcter pràctic, de poder parlar català quan anem a Brussel·les: és una exigència de dignitat i de poder per a la llengua que parlem i, en darrer terme, per a la nació que aquesta llengua representa. Per tant, el debat autèntic no és si en podem dir català, valenciacatalà, catalavalenciabalear o, simplement, valencià, com suggeria amb amarga ironia Miquel de Palol en aquestes pàgines. La qüestió és si som nosaltres que en podem dir el que vulguem. El problema, en definitiva, és què en diu l'Estatut del País Valencià -un altre nom que no es pot dir amb i des del poder- i, en conseqüència, què en diria la Constitució espanyola, si és que n'hagués de parlar, o què n'ha de dir la Constitució europea. I la trista realitat és que no som nosaltres qui ens posem els nostres propis noms, que al capdavall això és el que significa ser sobirà i exercir el dret a l'autodeterminació. Però encara vull d'afegir -per evitar confusions- una consideració més: que ni que des de fora anomenessin correctament el nom de la cosa, ni que el PSOE i el PP reunits en concili universal i il·luminats pel principi de la infal·libilitat constitucional, declaressin que de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer, tots parlem català, encara així no ens haurien reconegut la dignitat i la sobirania de dir-nos com ens vingués de gust. Ras i curt: el problema no és ni el nom ni la cosa.

El mateix val per a la discussió de si som una nació. Si la Constitució espanyola es va haver d'inventar allò tan rar de les nacionalitats, i si establerts els conceptes no va posar noms a les seves regions i nacionalitats, ni va precisar què s'hi parlava, no va ser pas per distracció. En aquells moments, la relativa feblesa de l'Estat espanyol no va permetre que imposés els seus noms a cada cosa i, amb astúcia, va pensar que ja els hi aniria posant més endavant, com ha fet. El llop s'havia posat una pell de xai al damunt, per dir-ho així. Perquè, que en som, de nació, i que ens en puguem sentir en la intimitat, o al passeig dels Til·lers l'Onze de Setembre, ningú no ens ho impedeix. Però el que és políticament rellevant és si som nosaltres qui ens en diem a nosaltres mateixos, o si depenem que Espanya ens en vulgui dir. De manera que el que és decisiu no és el nom, no és dir-se'n, de nació, sinó ser-ne a tots els efectes. I només s'és nació si s'és sobirà dels propis noms i del propi destí. Així, si del que es tracta és d'aconseguir que els altres ens perdonin la vida, és a dir, que la Constitució espanyola ens posi el nom de nació, o que una comissió del ministeri d'Exteriors espanyol decideixi com dir-ne de la llengua, no resolem pas res de fons. Particularment, en aquestes circumstàncies, prefereixo que no ens anomenin de cap manera i que els límits de què som i on arriba la cosa, la nació, quedin suspesos en l'ambigüitat. Mentre el nom i els límits no ens els puguem posar nosaltres mateixos sense tuteles, més val que, com fins ara, la resposta l'escoltem en el vent!

Mireu: de la llengua se'n podria acabar dient valencià; de Catalunya, nació, i de les Illes Balears i el País València, molt senzill, Catalunya. Però res no canviaria si els noms els establia la Constitució espanyola. Els qui des del País Valencià utilitzen el nom de la llengua per dividir el país s'inventarien ràpidament un altre nom i, en cap cas, defensaríem una llengua per a la qual només estan disposats a batre's agressivament pel nom. I els qui no consenten una Catalunya lliure, se'ls en fotria si en dèiem nació o departament o finca. I a la Catalunya Gran, en quatre dies li naixerien moviments secessionistes degudament esperonats des de fora i amb col·laboradors des de dins que defensarien la independència de la Catalunya de Dalt, la Catalunya de Baix i la Catalunya de Mar.

És veritat: el nom no fa la cosa, com l'hàbit no fa al frare. Però la cosa només la pot defensar qui té dret de posar-hi nom. Per tant, no val la pena discutir el nom, que ja ens el pensarem, ni necessitem més arguments per discutir la cosa, que ja la sabem de sobres. El que ens cal és el dret i el poder de posar nom a les coses. Ens cal que la cosa -la llengua, la nació, el territori- sigui la que vulguem els que li som lleials. Vet aquí per què jo vull la independència: per poder posar el nom al meu país i a la meva llengua. Tan senzill com això.