| |
Sí, és molt fàcil
escriure que cal plantar cara o que s'ha acabat el bròquil.
I llavors, què? Com es menja, això? On
cal apuntar-se? Alguns lectors, amb molta raó,
demanen explicacions. I sense voler fer la guia del
bon patriota català, potser sí que cal
afegir alguna reflexió més a la manifestació
de santa indignació que sentim per
la manca de respecte a què es veu sotmès
el català i, en conseqüència, els
onze milions de catalans.
Per començar, cal advertir que
plantar cara suposa adoptar una actitud bel·ligerant
que, d'una banda, violenta qui la manté i, de
l'altra, incomoda qui n'és destinatari. És
cert que des del punt de vista de la convivència
vivim en una societat especialment tova en la qual preferim
suportar les incomoditats o les indignitats que no pas
denunciar-les i enfrontar-nos-hi. En realitat, i contra
el que se sol dir, som exageradament tolerants, especialment
amb la major part de comportaments incívics.
I l'incivisme és una categoria dins de la qual
es poden incloure les conductes que suposen una manca
de respecte a la llengua del país, el dret que
tenim de ser-hi atesos com a clients i ara, també,
l'obligació de saber-la. L'incivisme és
la principal forma de manca de patriotisme, aquí
i a tot el món.
Si arribem a la conclusió que
s'ha acabat el bròquil, això vol dir que
hem d'estar disposats a viure en un marc de tensió
més gran que el que és propi d'un tarannà
indiferent, que és al qual estem acostumats.
Des del meu punt de vista, aquesta major tensió
no és pas negativa, i tampoc no hauria de suposar
que a partir d'ara hem de fer mala cara als altres ni
fer-nos mala sang a nosaltres mateixos. De fet, qualsevol
actitud moralment exigent obliga a la tensió
social. O és que la defensa d'una societat més
lliure i responsable, no passa per una major duresa
social que no pas l'acceptació d'uns estils de
vida dòcils i sense compromisos?
Dic que això no significa males
cares, i aquest és un dels desafiaments més
importants que tenim si és que plantant cara
no volem que ens la trenquin i, a més, volem
aconseguir fer més adeptes per a la nostra causa.
És possible l'exigència i les bones maneres?
En general, sí. Però depèn de la
pròpia convicció. Per entendre'ns: dir
que s'ha acabat el bròquil no ha de significar
que ens posem a la defensiva i adoptem actituds de resistència,
sinó passar a una ofensiva propositiva, enraonada,
creativa, original, desacomplexada i, si és possible,
ben humorada.
Certament, també cal afegir que
no hi ha cap possibilitat d'avançar si no és
prenent riscos. Tots hem vist situacions d'aquestes
en les quals, després de lamentar la covardia
nacional dels polítics, un catalanoparlant es
passa a l'espanyol, especialment si ha de tractar amb
un client i pensa que el podria perdre. Si és
un miracle que donades les circumstàncies polítiques
dels darrers tres-cents anys siguem nacionalment vius,
encara ho és més si tenim en compte fins
a quin punt ens venem cada dia el país renunciant
a parlar la nostra llengua a canvi d'aquesta mena de
condescendència que és mig arrogància
perdonavides, mig mesquinesa interessada.
Amb tot, una de les implicacions més
rellevants d'un "s'ha acabat el bròquil"
és la que afecta el mateix interessat. És
a dir, es tracta de portar la indignació no tant
contra ningú, sinó cap a una transformació
interior. Em refereixo a actuar amb coherència
amb les nostres santes indignacions. Llegir premsa com
l'AVUI i extraordinaris llibres en català com
El sol dels Scorta; adquirir, regalar i escoltar música
com la de Raimon, en la qual ens podem reconèixer
dignament; comprar a establiments com Bon Preu, que
posen una cura especial a utilitzar el català,
i triar de preferència productes que hi estiguin
etiquetats; participar en programes com el de les parelles
lingüístiques per estendre el català
entre els immigrants; associar-se (i pagar la quota)
a alguna de les moltes d'associacions (Òmnium,
CAL, Plataforma per la Llengua...) que treballen tenaçment
pel país; exercir el nostre dret de queixa quan
som lingüísticament discriminats; utilitzar
les eines d'Internet que adopten el nostre punt de vista
nacional -www.vilaweb.cat, www.tribuna.cat, www.e-criteri.cat,
www.sobiranistes.info...-, millorar i enriquir les nostres
capacitats expressives en la llengua que volem defensar...
Potser seria d'esperar que les administracions
públiques s'anticipessin a fer complir els nostres
drets lingüístics i nacionals. I cal exigir-los-ho.
Però, en el fons, això no deixa de formar
part d'un model de societat en crisi, i que si encara
no ho està prou, aviat ho estarà del tot.
Vull dir que el país serà -no en tinguem
cap dubte- el que els catalans vulguem. Però
ho hem de voler, vet-ho aquí. Hem d'insistir,
persistir, sense treva ni descans. El futur mai no ha
estat un regal per a ningú: és una victòria
per a qui se'l mereix.
Si els polítics ens hi ajuden,
genial. Però ni la ingènua casa comuna
de CiU ni l'independentisme sense fronteres d'ERC no
ens portaran nacionalment més lluny si no senten
el clam indignat del poble, ni que sigui el d'una gran
minoria significativa. Sí, s'ha acabat el bròquil.
Però a més, volem pa amb oli!
|
