La convocatòria de la Plataforma pel Dret de Decidir de dissabte va ser un gran èxit. I encara més per les circumstàncies en què es va celebrar. Primer, perquè no tenia un suport polític unitari. Segon, perquè era vista amb recel pels mitjans de comunicació majoritaris. I tercer, perquè en participar-hi un partit i no tots, les associacions cíviques que es deuen a una massa social diversa, sovint les més importants -com Òmnium-, no hi van poder donar suport públic. La xifra d'assistents va ser notable, per bé que en aquest cas alguns mitjans no van tenir la generositat informativa que mostren quan les causes els són políticament més còmodes.

Sé que aquest reconeixement de l'èxit sense cap reserva no m'estalvia recordar -i empassar-me- l'avís que havia fet, just un mes abans, del perill de fer el ridícul. Que escrivís aquell article abans de l'acord entre Mas i Zapatero o de les darreres provocacions del PP, no disminueixen la gravetat de l'error de percepció sobre la capacitat de convocatòria de la Plataforma. Tot al contrari: si és cert que el clima polític dels darrers mesos és d'esgotament i nàusea, de desànim i frustració, que un nombre tan elevat de ciutadans afirmin serenament la seva reivindicació al carrer apunta l'existència d'una realitat oculta encara més gran, de la qual no sabem l'abast ni quina serà la seva voluntat política en les properes convocatòries electorals.

És per aquest reconeixement del meu error de percepció que ara no em semblaria legítim voler donar la clau d'interpretació del significat de la manifestació. Més enllà de l'eslògan explícit, "Tenim el dret de decidir" i del crit unànime "Som una nació" -Déu meu! Encara som allà mateix!-, qualsevol altra especulació seria una impostura que m'estalviaré. L'explicació s'hauria de buscar en l'entrellat sentimental del malestar polític que ha creat un procés portat amb una escassíssima habilitat política, per dir-ho en els termes més suaus que se m'acudeixen. I el malestar, ai las!, no és un sentiment clar i transparent, sinó confús i contradictori.

Però si jo no sóc qui per interpretar què explica l'èxit i quina realitat profunda amaga, la mena de valoracions que n'han fet els partits ha estat còmica. La manifestació ha creat una incomoditat tan general, que la necessitat de reinterpretació i apropiació els ha obligat a fer equilibris de funambulista. Per exemple, que Artur Mas digui que la manifestació no qüestionava el seu pacte amb Zapatero perquè la gent anava a favor de l'Estatut acordat pel Parlament, és d'una inconsistència lògica total, pròpia de qui passa per damunt d'una corda fluixa... a un pam de terra. L'afirmació de Maragall que la concentració encara acosta més ERC al sí a l'Estatut, ja és de trapezista sense xarxa. I si algú, des d'ERC, ha tingut la temptació de pensar que la manifestació legitimava la seva gestió de la crisi estatutària, llavors caldria parlar de l'entrada dels pallassos a la pista.

Què cal pensar? doncs a mi m'està molt bé que ens quedem en la incomoditat d'una manifestació que no encaixa enlloc. Girant el sentit del meu article de previsions fallides, el que trobo fascinant és que la manifestació ens hagi fet fer el ridícul a tanta gent. De manera que voler dissimular que es tracta d'un veritable signe de contradicció en un procés que fa aigües per tot arreu és tan inútil com ho és fer-ne lectures entusiastes i ingènues descobrint la capacitat de reacció del país. Per dir-ho cru: molta gent va sortir al carrer a esbravar-se, sí, però l'endemà, la poca premsa amb complicitat nacional, la que tractava amb dignitat la manifestació, es va vendre tan poc com sempre. Vet aquí la solidesa i la durada de la nostra exigència de dignitat!

Ara bé, i més enllà de constatar que el país encara respira, penso que la mateixa manifestació, èxit de convocatòria inclòs, s'ha d'afegir al cúmul de despropòsits que ha representat el procés de reforma estatutària. Vull dir que la convocatòria ha fet tard, que ha arribat a misses dites, i que el més substancial -i irònic- és que encara ha complicat més les coses, fins i tot a ERC. Engrescats per l'èxit, ara diu que tornarem a la mobilització per Sant Jordi. Però en alguna banda he escrit que és un veritable drama nacional sobreviure a base d'engrescaments. Malament si construïm sobre la gresca, és a dir, ballant sobre un foc d'encenalls.

Passat el malson de l'estatut, algú ens haurà de dir, mirant-nos els ulls i sense abaixar la vista, que no, que no tenim el dret a decidir i que no som una nació. Algú ens haurà de dir que s'és una nació i es té el dret a decidir el dia que aquesta és l'opció democràtica majoritària del país i quan es té un Parlament disposat a fer el pas cap a la sobirania. Que la dignitat nacional es guanya no només, però sobretot, a les urnes. I cal que sapiguem que si alguns partits ens van demanar el vot fent-nos creure que teníem el dret a decidir, i que ara seríem nació, la dura -m'estalvio la grolleria que hi escauria més- realitat ha demostrat que ens van enganyar i que ens vam deixar enganyar. No es té el dret a decidir quan es va a Madrid amb feblesa i se'n torna dient: "Mira, això és el que hi ha", o dient: "Mira, no ens han donat el que volíem".

Cal que algú expliqui que no s'aconsegueix el dret a decidir ni amb una manifestació d'èxit ni amb deu mobilitzacions sonades, com no s'atura una guerra picant cassoles de nit, ni que sigui bo que es facin. Vull dir que seria el principi del final que la reivindicació nacional quedés reduïda a una mena de cultura d'ONG antisistema. I si no ens la vol dir ningú de qui la sap, la veritat, ens l'haurem de dir nosaltres mateixos. La lucidesa porta al desengany, però assenyala l'únic camí possible.