Fa un mes que el candidat a substituir Tony Blair com a primer ministre, l'escocès Gordon Brown, va pronunciar una conferència a la Fabian Society sobre el patriotisme a la Gran Bretanya. La seva intervenció, discutidíssima, es produí en unes jornades sobre el futur de la britishness -britanicitat- organitzades per aquesta associació que exerceix de bullidor d'idees del laborisme. I, per bé que la conferència tenia més d'exploració preelectoral que de reflexió crítica, l'actual ministre d'Hisenda -un home intel·ligent i brillant que havia estat elegit rector de la Universitat d'Edimburg als 21 anys mentre hi feia el doctorat- entrava en un debat, diguem, "molt nostre".

D'entrada, té interès que sigui des de les files del laborisme britànic -un socialisme a l'anglesa, és a dir, molt liberal- que es propiciï una reflexió sobre la necessitat de reforçar el patriotisme, un discurs habitualment lligat a la dreta conservadora. I és sorprenent, a més, que Brown ho faci amb una crida desacomplexada a redescobrir els valors de la britanicitat, a reforçar l'ensenyament escolar de la història britànica i a fomentar els llaços de pertinença. Una defensa que inclou propostes tan agosarades com l'establiment d'una festa patriòtica a l'estil del 14 de juliol francès o el 4 de juliol nord-americà o la instauració d'un servei comunitari nacional britànic -un nom triplement redundant- pensat per tal que els joves dediquin un temps a desenvolupar un "nou esperit idealista".

Brown no amaga que la seva proposta està condicionada per la "constatació" d'un cert fracàs de la convivència que es bastia sobre el model de societat multicultural, més en evidència després dels atemptats al metro de Londres del 7 de juliol de l'any passat. I tampoc no amaga que la seva proposta respon a les enquestes d'opinió en les quals una bona part de britànics es dolen d'aquesta crisi de la britanicitat, a qui fan responsable de la falta d'autoestima necessària per encarar reptes de futur.

El programa de Gordon Brown, dit en els termes de la cultura política catalana, és netament nacionalista. I fa gràcia l'enorme coincidència dels seus plantejaments amb el nacionalisme voluntarista que tan bé coneixem i que, cada vegada més retòric aquí, també allà busca refugi en la idea del foment d'uns valors nacionals com a camí de resolució dels greus problemes de cohesió que té plantejats la Gran Bretanya. Dit pel broc gros, Gordon Brown sembla un deixeble avantatjat del president Jordi Pujol. I, per ser més precís, del darrer Jordi Pujol.

I és que crec que, per bé que el nacionalisme del president Pujol sempre ha tingut una sòlida fonamentació filosòfica d'arrel personalista, el cert és que amb els anys va anar passant de ser de caràcter eminentment pragmàtic a tornar-se cada vegada més moralista. És a dir, del fer país es va anar decantant cap a la nebulosa de l'apel·lació a valors abstractes com la "responsabilitat", qui sap si com a conseqüència d'una evolució ideològica o, més senzillament, per raons de biografia. Personalment ho trobo una llàstima, perquè aquest moralisme, a part de la seva inutilitat pràctica, més aviat expressa desànim, consciència de crisi, i delata una posició més a la defensiva que no pas coherent amb el coratge que reclama.
Doncs bé: la conferència de Gordon Brown és calcada a moltes de les que fa el president Pujol. Així, alhora queda en evidència l'anticipació i actualitat de les idees de l'antic president català, però també la mateixa sortida moralista, que a mi em sembla en fals, ara del futur candidat a primer ministre britànic. Els arguments són diversos, però n'esmentaré un de sol. Què li passa a Gordon Brown quan poua en el fons essencial dels valors de la britanicitat? Doncs que, com ens passa als catalans, no pot anar més enllà de vagues idealitats genèriques, mudables a qualssevol altres coordenades, si més no, europees.

Efectivament, els valors que Brown destaca en la seva conferència, gairebé convertits en eslògan electoral -hi ha fins a una dotzena de repeticions al text-, són "llibertat per a tothom, responsabilitat de tothom i justícia a tothom". I bé, si això és el que fonamenta la britanicitat, si això és el resultat d'una Història brillant com la de l'antic Imperi de Sa Majestat, ja em diran què té de propi! Segons el meu parer, no és estrany que després de tanta introspecció patriòtica s'acabi descobrint la Mediterrània: la identitat, la nacional o qualsevol altra, no és un afer de continguts, sinó de contenidors. I voler-la definir per les essències, és un afany inútil i decebedor. Per entendre'ns: Gordon necessita adoctrinar en els valors de la britanicitat perquè els trens britànics han deixat de ser puntuals!

La crítica més demolidora que ha rebut Gordon Brown, a part de les dels nacionalistes escocesos, pel meu gust, és la del periodista Martin Samuel que des de les pàgines de The Times fa notar al ministre, amb una ironia ben anglesa, que forma part de la identitat britànica no tenir una festa nacional britànica. I Samuel considera -amb tota la raó- que és difícil un compromís més gran amb la pàtria que el de pagar els impostos. Traslladat al nostre país, també es podria dir que la crítica més demolidora que es pot fer a la temptació retòrica d'un cert nacionalisme que busca la sortida a la seva impotència política en la crida als valors -i la temptació és transversal, de dreta a esquerra- és la que faria el primer nacionalisme de Pujol: aquell del fer país i l'anar per feina. És a dir, el nacionalisme pragmàtic, sense additius moralistes. L'únic que pot ser universal. L'únic que és eficaç. El que realment és inclusiu. El que té futur. L'únic que ens cal.