|
Parla un reconegut intel·lectual
per ràdio, en català, i sento que fa referència
a la biblioteca d'Alejandría, així,
en espanyol. M'assec davant el televisor i en l'anunci
en català d'un detergent -m'abstinc de comentar-ne
l'estètica visual i musical- sento que parlen
del nou Mistol Vinagre, en fonètica
espanyola. Llegeixo, en un diari escrit en català,
referències a llibres d'un autor nord-americà
que són citades segons el títol de la
traducció espanyola. És el mateix que,
d'altra banda, sento que fan en relació amb les
pel·lícules de Woody Allen en una altra
emissora de ràdio en català, que les citen
totes en espanyol i passen talls de veu en la mateixa
llengua, tot i que aquestes pel·lícules
han estat vistes en versió catalana, com a mínim,
a televisió. Per cert que, passant per davant
de la Fira de Barcelona, constato que el català
hi té un paper merament testimonial, com qui
li fa una gràcia, però pràcticament
invisible des del punt de vista comunicatiu. I em diuen
que la web del Festival Internacional de Jazz de Barcelona
és exclusivament en espanyol. Però és
que també un trio de bons actors, d'un rigor
teatral contrastat i que ara fan un espectacle amb cadires,
el presenten per ràdio i no paren de sentar-se
o no sentar-se, de manera que es veu que tota la investigació
que diu que han fet sobre el món de la cadira
no els ha permès arribar prou a fons per saber
que aquí no ens sentem ni assentem,
sinó que ho fem més fàcil, seiem.
Seure o no seure, doncs: aquesta seria la qüestió,
i no pas caure de cul, que és el que m'ha passat
quan els he escoltat.
La llista de casos, que seria
inacabable, em porta a fer tres consideracions. En primer
lloc, totes aquestes anècdotes són l'expressió
objectiva de la dependència lingüística
a què ens sotmet l'actual marc juridicopolític
espanyol. Observeu que he posat exemples que podríem
considerar de gravetat menor: no m'he referit, posem
per cas, ni a la llengua que es parla a les aules universitàries
-que no té res a veure amb la que declaren les
estadístiques oficials, sempre propenses a acontentar
els que manen- ni al català al cinema i, en general,
en el món de l'oci juvenil. No: parlo de situacions
en què la presència de l'espanyol és
tan anecdòtica com innecessària i no es
justifica per cap raó d'interès econòmic
ni comunicatiu. I vet aquí la gravetat, precisament:
que no hi ha una raó més bona per justificar
la submissió lingüística. Aquí
el que veiem és com actua el marc de dependència
objectiva en què estem, amb unes estructures
generalment invisibles, que funcionen de manera coercitiva
en contra de la nostra voluntat sense que ni ens n'adonem.
Des del meu punt de vista, aquestes anècdotes
són més significatives de l'estat del
català que no pas la informació que ens
proporciona observar els grans temes de debat, en què
les possibilitats de dissimular la realitat són
molt més grans.
Es tracta d'aplicar a l'anàlisi
sociolingüística el model de descoberta
indiciari de Carlo Ginzburg, fonamentat, entre d'altres,
en les antigues propostes de Giovanni Morelli sobre
l'estudi de l'art o en les teories freudianes sobre
els actes fallits i els lapsus: és en els fets
aparentment irrellevants i, per tant, sense control
conscient, en què s'expressen de manera més
transparent les qüestions de fons. I els nostres
lapsus lingüístics -manlleus, barbarismes,
etc.- delaten amb rotunditat qui és l'amo del
tros. I que em perdonin els professionals de la matèria
per posar-me on no em demanen, però m'empara
el fet que la totalitat dels catalans exercim d'experts
en temes de llengua, tal com els qui tenen una malaltia
solen acabar discutint amb autoritat les opinions dels
seus propis metges.
En segon lloc, els casos que
justifiquen aquest article posen de manifest que la
dependència lingüística té
poc a veure amb un debat sobre voluntats individuals
conscients. Estic tip de veure escrits de grans patriotes
amb consciències nacionals que superen la mida
de la bandera espanyola de la plaça de Colom
-ai, potser hauria d'haver escrit Colón-
que contenen grans quantitats d'expressions espanyoles.
No és cap crítica: simplement constato
que ni una consciència nacional de la mida d'un
fetge d'oca no garanteix poder resistir l'envestida
d'aquests condicionaments polítics que determinen
els usos lingüístics. I és per això
que els estudis fonamentats en les opinions conscients
i reflexives dels ciutadans solen enganyar-nos sobre
l'estat de la qüestió. Preguntar a la gent
què pensem -sobre llengua o qualsevol altra cosa-
és partir d'un triple fals supòsit: un,
que la gent pensem; dos, que la gent pensem allò
que fem i, tres, que la gent fem allò que pensem.
De fet, quan pensem -que és un fet excepcional-
ens ajustem a allò que és possible pensar
donades les circumstàncies -històriques
i personals- i sempre tenint en compte que hi ha tot
un territori de no-consciència i d'autoengany
que, per acabar-ho de complicar, sol emmascarar el poc
que pensem.
Finalment, i en tercer lloc,
sorprèn que totes les crides a la qualitat, a
vegades a la "qualitat total", segons l'argot
empresarial, gairebé mai no arribin al suport
comunicatiu en què se sustenten els productes
i serveis que ens ofereix aquest país: la llengua.
¿Com és possible que hi hagi agències
de publicitat que pensin que la qualitat de la llengua
que usen no il·lustra la del producte que venen?
¿Com pot ser que un polític, un intel·lectual
o un artista no pensin que la credibilitat del que diuen
depèn del rigor de com parlen? ¿Per què
cal admetre que un registre de comunicació popular,
per exemple en un programa televisiu, només es
pot expressar sotmetent-se al marc de dominació
política que debilita els propis recursos expressius
i no pot aconseguir tant o més èxit construint
un espai d'emancipació cultural?
Ja sé que jo mateix he
dit que som davant d'uns determinants estructurals que
s'imposen per damunt de les voluntats personals. Però,
si bé no és raonable demanar al comú
dels ciutadans que tinguin capacitat per resistir individualment
la pressió externa, sí que és exigible
a les institucions i a les elits professionals i polítiques
que ens diguin amb claredat, com a mínim, si
és que ja els agrada aquest estat de submissió
política que s'expressa tan clarament en les
formes d'invasió subtil de l'espanyol, o si ens
volen acompanyar cap a un país emancipat d'unes
tuteles que, també en l'ús de la llengua,
ens resten qualitat i, en definitiva, dignitat. Que
és el mateix que passa amb les infraestructures,
la pressió fiscal o amb la possibilitat de tenir
veu a Europa.
Torna
a dalt
|