No em caurà ni una sola llàgrima per l'Estatut que no tindrem. Vull dir, l'aprovat pel nostre Parlament. I no m'agradaria sentir plorar el país. De la mateixa manera que fins ara m'he malfiat de les confiances entusiastes, a partir d'avui tampoc no faré costat als ploramiques. No m'apuntaré a allò que, en el meu cas, seria una falsa indignació pel fracàs del que sempre m'havia semblat impossible. Cap concessió, cap respir, doncs, al desànim. Ara menys que mai. Que ningú no em demani que signi cap crida al ressentiment, ni contra els veïns ni contra els de casa.

Per començar, no penso fer retrets a la nostra classe política. Maragall té prou pena per la rebregada de la seva proposta de reforma de l'Estat des de Catalunya. No ha estat possible ni en aquest moment tan "històric". A l'"Escolta, Espanya" li han respost amb un "Tu, calla". Si la política tingués a veure amb l'èxit d'un pla estratègic o el compte de resultats d'una empresa, l'actual president seria acomiadat. En el naufragi ja hi té la penitència.

EL PSC, que durant vint anys s'havia girat de cul a qualsevol reforma de l'Estatut, imagino que voldrà cremar tota la pirotècnia que mai va poder encendre quan perdia les eleccions, per simular una gran victòria. Me'n faig el càrrec. El senyor Iceta i companyia no celebren pas un Estatut en què no han cregut mai i que al Parlament ja se'ls havia escapat dels dits. Respiren d'haver sortit sans i estalvis del cul-de-sac en el qual havien entrat de mala gana, empentats per Maragall. Tampoc res a dir d'Iniciativa per Catalunya Verds. La seva presència en l'escena política és estructuralment oportunista -no jutjo intencions subjectives- i l'oportunisme no sol acabar mai en un acte d'heroïcitat.

CiU ha estat fidel a la seva tradició política. Tampoc cap sorpresa. Després de la traïció d'ERC, havia flirtejat amb un salt sobiranista que la situava més enllà de tothom. Però els fets -els interessos, els poders fàctics, les ambicions o el mer sentit de la supervivència- són tossuts, i les coses han sortit de mare. El paper que fins ara representava li anava gros.

Mas ha quedat aturat, doncs, a la mateixa paret que Pujol no havia volgut saltar. Ho lamento pels qui s'havien fet il·lusions i per tanta bilis escopida inútilment entre nacionalistes i independentistes, per dir-ho tal com cadascú s'autoanomena. I no seré tan ingenu de pensar que, ara que uns i altres ja han tastat el gust de la traïció -atenció: no sóc jo qui pensa la política en aquests termes-, s'entendran millor. Tant de bo l'odi no duri fins que uns nous resultats electorals ho salvin.

Qui ho té més difícil de pair és ERC. L'encert o no de l'aposta estratègica de fer govern amb el PSC passava principalment per l'èxit raonable d'un nou Estatut. La dimensió social, electoralment parlant, ja la salven els altres dos partits. I també era la promesa d'Estatut el que justificava el suport al PSOE a Madrid en l'aprovació de pressupostos d'inversions impresentables. Sempre s'ha dit que és més difícil administrar una victòria, i interpretar-la, que no pas una derrota. I em temo que tenir la clau de la primera tanca va fer pensar que es tenia la combinació de la caixa forta. Però si una decisió es valora pels resultats finals i no per la coherència dels principis, caldria treure'n conclusions radicals. Dit el·lípticament: parlant la gent no s'entén. Ni quan discuteix de futbol, que no li va res.

Però ho repeteixo: cap retret per a ningú, i tampoc per a ERC, decideixi el que decideixi finalment. Es poden fer apostes i perdre-les, i no passa res si s'accepten els fets com són, si es reconeix l'excés d'ingenuïtat arrogant i si no es reacciona ni amb agror ni amb sentiments de revenja, sinó amb intel·ligència. Sobretot -i això val per a tothom- que, passi el que passi, no ens aboquin al damunt tones de rancúnia, retrets ni mala bava.

Cap llàgrima per l'estatut perdut. Ni l'acceptació plena del text aprovat al Parlament no hauria pogut canviar una cultura política espanyola -ni, per tant, la seva idea d'Espanya- que, com ha demostrat a bastament, arrossega un enorme dèficit democràtic. Quan un sistema tolera tan bé el recurs a la mentida, a l'insult i a la xenofòbia per defensar-se de l'horror a la diversitat, i tot sense provocar cap reacció apreciable entre el seu món mediàtic, intel·lectual, econòmic, polític o judicial, és que té un problema el nom del qual no goso ni dir.

No m'arrossegarà al desànim la impotència que ha demostrat la política per obrir-nos horitzons de futur, per donar alguna esperança de vida nacionalment lliure ni dins ni fora d'Espanya. A veure si d'una vegada entenem que el país es construeix, sobretot, des d'altres bastides, que la política mai més no anirà al capdavant, que ja no és l'avantguarda del canvi, que tan sols n'és la intendència.

Aquí, ara, es necessiten bons empresaris que sàpiguen vincular els seus interessos als del país. Es necessiten científics que ens vinculin amb el món. Calen creadors que ens universalitzin. Cal una societat civil que cregui prou en el país per entendre que el futur de la llengua catalana, a més d'una qüestió de dignitat, és la millor arma d'integració col·lectiva que tenim. Ens cal, sobretot, emancipar-nos de les faldilles de la política i, diguem-ho tot, de les seves subvencions. El fiasco de l'Estatut que defensava el nostre Parlament, però, té dues causes profundes. Una, haver menystingut què és Espanya. L'altra, desconnectar, per ignorància o per supèrbia, del que és Catalunya. Tota una lliçó.