|
No em caurà ni una sola
llàgrima per l'Estatut que
no tindrem. Vull dir, l'aprovat pel nostre Parlament.
I no m'agradaria sentir plorar el país. De la
mateixa manera que fins ara m'he malfiat de les confiances
entusiastes, a partir d'avui tampoc no faré costat
als ploramiques. No m'apuntaré a allò
que, en el meu cas, seria una falsa indignació
pel fracàs del que sempre m'havia semblat impossible.
Cap concessió, cap respir, doncs, al desànim.
Ara menys que mai. Que ningú no em demani que
signi cap crida al ressentiment, ni contra els veïns
ni contra els de casa.
Per començar,
no penso fer retrets a la nostra classe política.
Maragall té prou pena per la rebregada de la
seva proposta de reforma de l'Estat des de Catalunya.
No ha estat possible ni en aquest moment tan "històric".
A l'"Escolta, Espanya" li han respost amb
un "Tu, calla". Si la política tingués
a veure amb l'èxit d'un pla estratègic
o el compte de resultats d'una empresa, l'actual president
seria acomiadat. En el naufragi ja hi té la penitència.
EL PSC, que
durant vint anys s'havia girat de cul a qualsevol reforma
de l'Estatut, imagino que voldrà cremar tota
la pirotècnia que mai va poder encendre quan
perdia les eleccions, per simular una gran victòria.
Me'n faig el càrrec. El senyor Iceta i companyia
no celebren pas un Estatut en què no han cregut
mai i que al Parlament ja se'ls havia escapat dels dits.
Respiren d'haver sortit sans i estalvis del cul-de-sac
en el qual havien entrat de mala gana, empentats per
Maragall. Tampoc res a dir d'Iniciativa per Catalunya
Verds. La seva presència en l'escena política
és estructuralment oportunista -no jutjo intencions
subjectives- i l'oportunisme no sol acabar mai en un
acte d'heroïcitat.
CiU ha estat
fidel a la seva tradició política. Tampoc
cap sorpresa. Després de la traïció
d'ERC, havia flirtejat amb un salt sobiranista que la
situava més enllà de tothom. Però
els fets -els interessos, els poders fàctics,
les ambicions o el mer sentit de la supervivència-
són tossuts, i les coses han sortit de mare.
El paper que fins ara representava li anava gros.
Mas ha quedat
aturat, doncs, a la mateixa paret que Pujol no havia
volgut saltar. Ho lamento pels qui s'havien fet il·lusions
i per tanta bilis escopida inútilment entre nacionalistes
i independentistes, per dir-ho tal com cadascú
s'autoanomena. I no seré tan ingenu de pensar
que, ara que uns i altres ja han tastat el gust de la
traïció -atenció: no sóc
jo qui pensa la política en aquests termes-,
s'entendran millor. Tant de bo l'odi no duri fins que
uns nous resultats electorals ho salvin.
Qui ho té
més difícil de pair és ERC. L'encert
o no de l'aposta estratègica de fer govern amb
el PSC passava principalment per l'èxit raonable
d'un nou Estatut. La dimensió social, electoralment
parlant, ja la salven els altres dos partits. I també
era la promesa d'Estatut el que justificava el suport
al PSOE a Madrid en l'aprovació de pressupostos
d'inversions impresentables. Sempre s'ha dit que és
més difícil administrar una victòria,
i interpretar-la, que no pas una derrota. I em temo
que tenir la clau de la primera tanca va fer pensar
que es tenia la combinació de la caixa forta.
Però si una decisió es valora pels resultats
finals i no per la coherència dels principis,
caldria treure'n conclusions radicals. Dit el·lípticament:
parlant la gent no s'entén. Ni quan discuteix
de futbol, que no li va res.
Però
ho repeteixo: cap retret per a ningú, i tampoc
per a ERC, decideixi el que decideixi finalment. Es
poden fer apostes i perdre-les, i no passa res si s'accepten
els fets com són, si es reconeix l'excés
d'ingenuïtat arrogant i si no es reacciona ni amb
agror ni amb sentiments de revenja, sinó amb
intel·ligència. Sobretot -i això
val per a tothom- que, passi el que passi, no ens aboquin
al damunt tones de rancúnia, retrets ni mala
bava.
Cap llàgrima
per l'estatut perdut. Ni l'acceptació plena del
text aprovat al Parlament no hauria pogut canviar una
cultura política espanyola -ni, per tant, la
seva idea d'Espanya- que, com ha demostrat a bastament,
arrossega un enorme dèficit democràtic.
Quan un sistema tolera tan bé el recurs a la
mentida, a l'insult i a la xenofòbia per defensar-se
de l'horror a la diversitat, i tot sense provocar cap
reacció apreciable entre el seu món mediàtic,
intel·lectual, econòmic, polític
o judicial, és que té un problema el nom
del qual no goso ni dir.
No m'arrossegarà
al desànim la impotència que ha demostrat
la política per obrir-nos horitzons de futur,
per donar alguna esperança de vida nacionalment
lliure ni dins ni fora d'Espanya. A veure si d'una vegada
entenem que el país es construeix, sobretot,
des d'altres bastides, que la política mai més
no anirà al capdavant, que ja no és l'avantguarda
del canvi, que tan sols n'és la intendència.
Aquí,
ara, es necessiten bons empresaris que sàpiguen
vincular els seus interessos als del país. Es
necessiten científics que ens vinculin amb el
món. Calen creadors que ens universalitzin. Cal
una societat civil que cregui prou en el país
per entendre que el futur de la llengua catalana, a
més d'una qüestió de dignitat, és
la millor arma d'integració col·lectiva
que tenim. Ens cal, sobretot, emancipar-nos de les faldilles
de la política i, diguem-ho tot, de les seves
subvencions. El fiasco de l'Estatut que defensava el
nostre Parlament, però, té dues causes
profundes. Una, haver menystingut què és
Espanya. L'altra, desconnectar, per ignorància
o per supèrbia, del que és Catalunya.
Tota una lliçó.
|