Em resisteixo a entrar a especular sobre l'hipotètic futur del nou Estatut de Catalunya i del curs de les negociacions que l'haurien de fer possible. Els fets són massa decebedors i de la intuïció, en aquest cas, prefereixo no fiar-me'n. A més, en política, un bon final esborra fàcilment un mal camí i, a l'inrevés, un mal final desautoritza tot el que hagi tingut de bo un procés de canvi. De tot això, ja en parlarem quan toqui i sigui raonable fer-ho.

Tanmateix, acabi poc o molt malament, haurem d'estudiar amb rigor el paper de tots els actors polítics que hi hagin participat per fer-nos una idea com més precisa millor de què més pot donar de si els propers anys la política espanyola i la catalana. A hores d'ara ningú no sap quins dels actuals protagonistes sobreviuran els propers anys i quins hauran cremat la seva carrera política. Però el més greu, l'incompliment de la promesa explícita de Zapatero de respectar la sobirania responsable del nostre Parlament, és d'una gravetat que per ella mateixa justificava aturar tot el procés. Tot el que ve darrere, és mercadeig indigne.

A més, l'abús sistemàtic de la idea que som en un moment històric, excepcional i únic, pot tenir uns costos elevadíssims sobre el futur del país. Es tracta d'una exageració perillosa perquè si el nou Estatut realment marqués els topalls de les nostres aspiracions per als propers 25 anys, les generacions que tenim de cinquanta anys cap amunt ja no podríem aspirar a res més en vida, i les de menys d'aquesta edat quedarien abocades a un conformisme estèril o a una revolta incerta. I, francament, no crec que ni els uns ni els altres ens resignem a acceptar que cap equilibri polític circumstancial, per democràtic que sigui, tingui dret a hipotecar el futur dels qui els havíem votat només per quatre anys. L'Estatut podria haver estat un bon punt de partida, però en cap cas pot dibuixar el lloc d'arribada a vint-i-cinc anys vista. L'Estatut no pot ser la presó de cap aspiració nacional.

Però sobretot el debat sobre l'estatut ha inflat el paper de la política en qualsevol projecció del futur dels catalans. Hi ha una desmesura informativa que té més a veure amb les conveniències dels qui negocien que no pas amb la necessitat dels qui volem saber com van les coses. I, en cap cas, aquest volum d'informació s'ajusta a les importàncies relatives dels eixos que marquen el futur d'un país. La política no és una variable menyspreable, però no és la principal dada a tenir en compte, ni seria bo que ho acabés sent. Dit d'una altra manera: la millora de l'Estatut no representa pas més d'una tercera part d'allò que condiciona el nostre futur com a país. Des del meu punt de vista, una bona part dels desafiaments que tenim tampoc no quedarien resolts ni amb l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i una altra gran part dels reptes queden fora de la seva competència i no es resolen a cop de llei, per bàsica que sigui.

Ja ho he escrit en alguna altra ocasió, però no ens podem empassar que tres o quatre casualitats inesperades facin res d'important. Acabar president després d'una derrota que t'ha portat al límit de la retirada política; guanyar unes eleccions per la carambola de la mala gestió informativa i política d'una tragèdia o ser decisiu a Madrid com a rebot d'una campanya de persecució i martiri, no sumen cap grandesa històrica. Moltes debilitats juntes fan una oportunitat imprevista, que és on som, però mal poden anunciar una perspectiva llarga de futur.

Fetes aquestes consideracions, doncs, la meva llista de desigs de principis d'any, en el terreny polític, no pot fer altra cosa que restar en suspensió. Pel que fa a la negociació estatutària, miraré de seguir-la de lluny, mirant de desinflar els globus informatius artificials i evitant les especulacions fàcils. Crec que ja no és l'hora de la mobilització dels ciutadans ni és el moment del comentari agre. La mobilització hauria hagut de ser de bon principi i potser vam fer curt en la crítica mentre el debat residia al Parlament de Catalunya. Però ara ja és inútil.

Entretant, crec que hi ha un espai amplíssim més enllà del debat estatutari per seguir contribuint al futur del país. Hi ha altres territoris en els quals posar els nostres esforços per transformar la realitat nacional en una perspectiva més ambiciosa que no la que es redueix a l'espai polític. I, particularment, en veig dos. D'una banda, crec que precisament hauríem d'avançar en la superació de l'excés de tutela política. Menys Estat, menys administració en general, menys buscar la confortabilitat en tota mena de tuteles i, en canvi, més creativitat, més iniciativa i risc, més autoexigència, més autoestima i voluntat d'emancipació per avançar en una societat d'individus responsables.

D'altra banda, crec que la societat catalana hauria de vèncer el negativisme amb el que rep qualsevol desafiament nou. Tant és si parlem del terreny econòmic, cultural i lingüístic o en el del benestar social. El pitjor victimisme no ha estat el de la suposada estratègia política d'antics governs, sinó el que ja és un estil cultural que traeix i ensorra el tremp sobre el qual s'havia bastit una societat com la catalana. Menys administració, doncs, més responsabilitat i més coratge i confiança en nosaltres mateixos. Aquest és l'Estatut civil que ens portaria a la plenitud dels catalans, també, com a nació política. I, és clar, aquests són els meus desigs per al 2006 i els vint-i-cinc anys propers. Posar totes les esperances en l'actual reforma d'Estatut és, ras i curt, començar la casa per la teulada.