Ningú no pot dir que l'actual estratègia del PP per recuperar el poder a Espanya -no volen el govern, no, volen el poder- el pugui sorprendre. Ja la va fer servir el 1996 per fer saltar el PSOE del govern. I recordi's que en aquella ocasió el PP no va dubtar a fer trontollar els mateixos pilars de l'Estat. La desgraciada història del director general de la Guàrdia Civil, les escoltes del CESID, els GAL... Tot es posava al servei d'aquell "¡Váyase, señor González!", un crit d'una buidor democràtica absoluta, desvergonyidament repetit des dels escons de les Corts. I si es van atrevir a portar les coses fins a debilitar el mateix Estat, o, després, fins i tot a desafiar la monarquia, ells tan constitucionalistes, per què s'haurien d'aturar ara que fan servir catalans acovardits com a munició per disparar les seves perdigonades contra el PSOE? Tampoc pot estranyar que recorrin a mètodes de manipulació mediàtica, ben coneguts al País Basc des de les eleccions del 2001. És cert que la concertació de mitjans contra el PNB, unànimement a favor dels partits "constitucionalistes" i contra els "nacionalistes" segons la seva terminologia de guerra, no va tenir els efectes previstos. No els va tenir allà, és clar. Però era una pressió sobretot per a consum intern, vull dir espanyol. Com ara, que el PP vol la màxima crispació a Espanya per fer trontollar Zapatero. Als catalans, fa temps que ens donen per perduts.

Per no estranyar, tampoc són novetat les reaccions dels poders fàctics amb seu social a Catalunya. Els principals poders econòmics aquests dies juren fins al ridícul la seva espanyolitat, en una actitud mesella de la qual, si n'haguessin de recollir algun fruit, hauria de ser la del rebuig dels mateixos catalans. Potser sí que el boicot ben entès ha de començar a casa.

I els poders eclesiàstics? déu meu, quanta covardia a l'hora de defensar les seves ovelles de les queixalades d'una COPE emparada per la Conferència Episcopal Espanyola! Com enyorem la veu del bisbe Deig! Els bisbes catalans s'han guanyat a pols que ningú amb dignitat nacional no els posi la creueta a la declaració de la renda. Si són els diners de la COPE el que els fa callar, que siguin els diners perduts per la renda el que els faci parlar!

Encara els mitjans de comunicació catalans, malgrat tot, ofereixen una diversitat de perspectives en les que hom pot trobar les escletxes necessàries per saber què està passant. Qui no llegeix un diari o no escolta una ràdio dels que mantenen la dignitat del país, és ben bé perquè no vol.

De manera que només algú que es vulgui incapacitar a ell mateix per dirigir mai aquest país, com l'antic ministre d'exteriors d'Aznar, pot arribar a establir comparacions entre l'odi que se sembra des de la COPE o El Mundo -o amb l'anticatalanisme sibil·lí d'El País- amb les discretes reaccions d'autodefensa dels nostres mitjans. Suposo que el senyor Piqué ja té decidit a quina ambaixada vol que l'enviïn quan governi Rajoy.

El panorama actual, en definitiva, porta sistemàticament a fer-nos dues preguntes de resposta compromesa. Primera: fins a on arribaran i quines seran les conseqüències de l'odi que hauran sembrat? I segona: què cal fer davant d'aquesta situació?

Pel que fa a la primera pregunta, crec que el pp no s'aturarà fins que o bé recuperi el poder o es convenci que aquesta dinàmica de confrontació que li va sortir tan bé el 1996 i el 2000 el fa retrocedir electoralment. Aquí, doncs, manen les enquestes. Si la societat espanyola s'arriba a cansar de la tensió, si es produeix una reacció en els lideratges intel·lectuals espanyols -ara, o desconcertats, o desinformats o acovardits-, si tot això es tradueix en descens en l'expectativa de vot, estem salvats. Si no, l'únic final és Rajoy a la Moncloa. I després a dir que, mentrestant, ha estat aprenent català. Aquí tornaríem a picar. Pel que fa a la segona qüestió, cal mantenir la calma i no respondre en el terreny directe de la provocació si no és amb humor. Cal, també, no aprofitar amb oportunisme les dificultats que crea l'estratègia de provocació del PP entre els mateixos catalans, perquè directament o indirecta, vol dir aprofitar-se'n. Tampoc mai no he estat partidari del "cap agressió sense resposta", que porta a magnificar els efectes de la ferida que ens volen infligir. I res de victimismes, que produeix un confort dramàticament paralitzador.

Des del meu punt de vista, en el pla moral crec que no tenim més obligació que la de comportar-nos amb dignitat i enteresa nacional. Aguantar el xàfec, i ni demanar perdó, ni irritar-se i perdre els nervis. En el pla del combat, sóc partidari de la guerrilla, que és l'estratègia del feble, i que basa tota la seva força en la imaginació i la sorpresa. És temps, doncs, de bel·ligerància creativa i de demostrar capacitat per a intervencions imprevistes.

I per a orientació general, proposo aquest decàleg, en forma de lletania. Contra l'odi, humor britànic. Contra la perdigonada, babarota de disseny. Contra la mentida, veritats a raig. Contra l'insult, un somriure enigmàtic que desconcerti. Contra el boicot, anar a vendre al món. Contra qui s'espanta pel boicot, un bon ensurt per fer-li parar el singlot. Contra la provocació que ve de fora, lectura dels estoics. Contra l'espoli, treballar com a esclaus, de moment. Contra els indiferents que tenim a dins, invitació a ballar sardanes. I contra el desànim, partit del Barça.