Ara que estem a punt d'entrar en un d'aquells retorns cíclics a la qüestió de què és cultura catalana, cultura en català o cultura dels catalans, m'ha vingut al cap el discurs del president Pasqual Maragall a la darrera edició dels Premis Nacionals de Cultura. Val a dir que no he sabut trobar el text sencer i, per tant, em fio d'unes notes preses al vol i que diuen: "Cal passar de la idea de normalització a la de normalitat" i "cal evitar les polítiques defensives i la sobreprotecció".

Sí i no. certament, l'objectiu de tot procés de normalització és arribar a la normalitat. La qüestió, però, és què es considera normal i quina és la situació política que garanteix aquesta normalitat. Si fer una aposta per la normalitat vol dir actuar com si fóssim normals, és a dir, com ho faria qualsevol Estat amb la seva pròpia cultura nacional, llavors ja estem d'acord.

Però si, al contrari, del que es tracta és de considerar normal la situació actual i, per tant, abandonar l'ambició de fer possible una cultura nacional com ho pretén qualsevol altra, llavors no ens entendrem. I no ens entendrem perquè representaria adoptar una posició extremadament conservadora, inacceptable per al mateix president, posem per cas, en el terreny polític o social.

Vull dir que Maragall bé que defensa una normalització en el terreny polític -que per a ell és l'Espanya federal- o una normalització social, amb polítiques agosarades de justícia social. I si no hem assolit la normalitat desitjable ni en el terreny polític ni en el social, no veig per què sí que hauríem de rendir-nos en el pla cultural i donar-lo per bo.

És per això que, si bé també podria estar d'acord en la inconveniència d'una cultura sobreprotegida i ploramiques, la qüestió és saber en quina proporció ha d'estar protegida i defensada una cultura sense caure en excessos. En qui podríem trobar referències? Doncs potser valdria la pena veure què fan els francesos amb la seva cultura i llengua nacionals, de manera absolutament desacomplexada i sense por que els diguin ploramiques, o observar què fan els espanyols, ni que sigui a través de l'Instituto Cervantes, que és només la petita part de política orientada a la projecció exterior de la seva cultura nacional, és a dir, l'espanyola.

Aconsello al president Maragall, sense voler semblar impertinent, que es passegi per la pàgina web del Cervantes: no hi trobarà cap mena de reserva en la defensa de la cultura espanyola -és a dir, de la cultura castellana que l'Estat espanyol ha pres com a nacional de manera exclusiva- i podrà avaluar si li sembla desprotegida o sobreprotegida. Amb un pressupost de més de 60 milions d'euros (el 2004), una plantilla de 750 persones (només a Nova York n'hi consten 50), entre moltes altres activitats a la memòria de 2003-2004 s'hi certifiquen 3.844 actes culturals patrocinats arreu del món. La memòria del Cervantes deixa constància clara de quina és la cultura que promou i en quina llengua, i, si mai recolza algun ciutadà resident a Catalunya, no queda cap dubte que el promociona en qualitat de representant de la cultura espanyola, apropiant-se'l en tots els sentits i, en cas de resistència, en dilueix tant com pot la pertinença original gràcies a la col·laboració d'una colla de funcionaris que són fidels a la seva missió política.

Tot això, certament, contrasta amb el nostre equivalent Institut Ramon Llull, que no va començar a existir fins al 2002 -inexplicablement, després de 22 anys de govern soi-disant nacionalista- amb un pressupost de 5 milions d'euros, la meitat dels quals els havia de posar el Cervantes segons compromís mai no acomplert del llavors ministre Piqué. Afortunadament, per a aquest 2005 ja compta amb 8,7 milions d'euros, tots a càrrec de la Generalitat. Molt bé. Però, per contra, sembla que té alguns dubtes sobre la seva missió política, probablement induïts per les mateixes confusions presidencials sobre la idea de normalitat cultural nacional i pels temors de no aviciar-nos massa, ai las.

Val a dir que les confusions que arrosseguem no són merament conceptuals, sinó que deriven de l'estat de confusió política objectiva que ja fa temps que ens toca viure. Agafeu, per exemple, la frase més destacada del contracte signat en ser convidats a Frankfurt el 2007. Diu que s'hi portarà "un ampli ventall de la diversitat cultural dels territoris de parla catalana". O sigui, que el territori de representació sí que queda definit per la comunitat lingüística (i, per tant, serem generosament pancatalanistes), però allò que es presentarà inclourà una diversitat àmplia que fa tot l'efecte que excedirà el criteri de la identitat lingüística que justifica la invitació (és a dir, acollirem generosament aquells a qui no els manquen, ni rebutgen, altres suports nacionals). Ras i curt: una clara expressió de les pròpies contradiccions.

Si bé es poden entendre les dificultats objectives d'una gestió política desenvolupada en un marc polític confús, per això mateix no es pot donar per tancat cap procés de normalització. I és que totes les polítiques culturals dignes d'aquest nom tenen el mateix propòsit: fer possible el reconeixement, és a dir, la universalització d'una tradició cultural pròpia, en estat permanent de redefinició, però amb l'objectiu polític d'afavorir la cohesió d'una comunitat nacional per tal d'identificar-hi l'interès general i preservar-lo dels interessos particulars. Dit d'una altra manera: tota política cultural té l'objectiu de fer de mirall d'una comunitat nacional per tal que sigui reconeguda, i alhora s'accepti a ella mateixa, com un sol poble. I això no es pot fer amb un mirall entelat.