Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
ç
 



© Magma3
 
17 de setembre de 2005
Novetats  
   
Massa credulitat
Salvador Cardús
  Avui, 16 de setembre de 2005
   
 

Un dels meus projectes no realitzats havia de consistir a recollir de manera sistemàtica, i de l'any 2000 en endavant, tots els pronòstics de futur que es publiquessin als diaris per, arribada la data, comprovar l'encert de la previsió. Em refereixo, principalment, a tota aquesta mena d'informes pels quals es paguen fortunes i que asseguren des del final definitiu d'una determinada tecnologia que es considera obsoleta fins a l'anunci de l'ús generalitzat d'un nou artefacte en pocs anys. O bé els estudis que anuncien calamitats ambientals i morals -l'acabament dels recursos energètics o l'increment dramàtic de les ruptures matrimonials- o els que determinen l'evolució de variables econòmiques detallades a un any vista. L'interès del meu projecte residia a saber, primer, qui controla els pronòstics que ens orienten en la presa de decisions; en segon lloc, fins a quin punt els pronòstics es compleixen -amb la sospita que generalment s'equivoquen tant o més que l'horòscop- i, finalment, fins a quin punt aquestes prediccions de futur, generalment incertes, i amb el temps molt sovint falses, condicionen molt més la nostra manera d'entendre que no pas els fets efectivament coneguts i provats.

A la meva sospita sobre els pocs encerts en les previsions s'hi poden aplicar dues menes d'atenuants. D'una banda, es podria dir que, precisament, els pronòstics serveixen per prendre decisions que els evitin o que els accelerin. Si tenim petroli per cinquanta anys i això alerta de la necessitat de fer-ne un ús més eficient, podem fer fracassar el pronòstic i retardar-ne el final. D'acord. I també es pot adduir que hi ha pronòstics de futur que, de manera descarada, tenen una mera funció comercial: dir que aquest Nadal hom preveu que els nous models de videojoc portàtil seran l'objecte més venut amb un número milionari d'unitats pot contribuir decididament a fer que, efectivament, siguin comprats. Resten, però, un nombre extremadament elevat de pronòstics sobre els quals no es pot fer res, amb una credibilitat predictiva escassa, però que actuen com a pastanagues que fan estirar el carro del present. I són aquests els que faria bo d'analitzar, com a termòmetre molt exacte, també, de la temperatura moral de la nostra societat.

Ara bé, mentre aquest projecte pot restar al calaix de les moltes idees difícilment realitzables, allò que sí que demanaria un treball d'anàlisi urgent és l'aparició d'aquella altra mena d'estudis que pretenen fer-nos conèixer el present mateix, els resultats dels quals són publicats donats per bons sense cap mena de prevenció. En una societat tan desconfiada com la nostra, resulta extraordinària la credibilitat que es dóna a treballs mancats de les garanties mínimes per fer-los metodològicament acceptables, i com se'n transcriuen els resultats sense cap mena de reserva crítica. Naturalment, ara deixo de banda les males lectures periodístiques de treballs poc o molt ben fets. No sempre hi ha prou competència en la lectura d'uns percentatges o d'uns índexs estadístics, i passa sovint que la lletra petita de qualsevol estadística -les fonts, els anys, l'abast territorial...- no és ni llegida ni entesa. La incompetència en la comprensió d'uns resultats estadístics caldria resoldre-la amb una formació general més bona i, potser, amb la contractació d'experts per part de les empreses periodístiques.

La meva pròpia experiència professional m'ha demostrat que una bona part de la demanda d'estudis prové, precisament, de la convicció que tenen moltes organitzacions que els mitjans només els faran cas si aporten un estudi sobre l'objecte del seu interès. Demanen estudis com qui encarrega una campanya publicitària de cost reduït. I, molt sovint, l'equip que fa l'estudi -com un consell consultiu qualsevol- s'avé a fer tots els esforços necessaris per acontentar qui li ha de pagar la factura. És a dir, per dir-ho en termes de comercials, fa l'estudi per a més glòria de la necessitat de posicionament en el mercat, bé sigui una ONG a la recerca del més gran nombre de víctimes per aconseguir cridar l'atenció de la ciutadania, bé sigui una associació que necessita acreditar una bona subvenció pública per sobreviure, bé sigui una institució pública que ha de justificar la cubellada de recursos públics que s'hi destinen cada any.

Tot això es pot considerar poc o molt legítim i es pot fer amb més o menys galtes. Tanmateix, que sigui legítim o que es faci de bona fe tampoc no garanteix en absolut la qualitat de l'informe ni la seva veracitat. I això em torna a portar al missatger i a la seva responsabilitat. És a dir, als mitjans de comunicació que ens serveixen resultats d'estudis i informes -abusivament, en solen dir "investigacions"- amb una alegria tan acrítica com irresponsable. O encara pitjor: que només parlen dels estudis que convenen a la seva línia editorial, mentre silencien els que els són contraris, cosa habitual en temes de política. Lògicament, per la mateixa naturalesa del fet comunicatiu, els mitjans encara solen agreujar les coses en la mesura que no poden destacar tota la informació i se centren en allò que resulta més escandalós. I com que la funció crea l'òrgan, quan es presenten estudis, a les notes de premsa se sol posar l'accent en els fets més exagerats i dramàtics, per bé que aquests no siguin els que ens podrien ajudar a entendre més bé la realitat de què es pretén donar compte.

No crec que calguin gaires exemples, perquè cada dia se'n publiquen a balquena. Però dimecres d'aquesta setmana mateix coincidien a les pàgines de la premsa i a les ones radiofòniques i televisives un informe de l'OCDE sobre educació al món i uns resultats de l'ONG Save the Children sobre les agressions dels pares als fills. Del primer cas, només convindria advertir que els exercicis d'estadística comparativa entre països solen ser dels més arriscats. En primer lloc, perquè no tots els països mesuren les coses de la mateixa manera i, en segon lloc, perquè sota un mateix nom, no tots mesuren la mateixa cosa. ¿És comparable el que entenem per fracàs escolar a Catalunya, al Senegal o al Japó? El resultat sol portar a comparar coses diverses mesurades de maneres diferents i, per tant, són números que permeten tenir una certa idea d'allò que es vol conèixer, però mai amb l'exactitud que suggereix la màgia d'una xifra amb decimals. Per la seva banda, amb la informació aportada per la premsa sobre l'estudi de l'ONG n'hi ha prou per no fer-ne gaire cas. La confusió que suposa prendre les opinions d'una enquesta com si certifiquessin fets empírics, les dificultats metodològiques de mesurar conductes privades, la imprecisió conceptual sobre les circumstàncies estudiades i sobretot les conclusions gratuïtes cap on porta l'informe -o el que se n'ha publicat- suggereixen la sospita que algú que té per objectiu "salvar" necessita trobar "víctimes", i a fe de Déu que l'informe els n'ha trobat més que no volien!

Em fa la impressió que bona part del problema és que aquesta mena d'informes i estudis, les mateixes estadístiques, són presos com a ciència i, com a tal, suposadament indiscutible. I, si és així, l'error és doble. En primer lloc, perquè la majoria d'informes poden ser menys o menys rigorosos, però mai no haurien de ser qualificats de científics, perquè la pràctica de la ciència demana l'aplicació d'uns criteris que aquests informes difícilment poden complir. És a dir, un informe de l'OCDE, posem per cas, no és científic en cap cas: en ciència, mesurar no és conèixer. Però, i en segon lloc, fins i tot quan parlem de ciència, no sembla que la manera més coherent de llegir-ne els resultats sigui fer-ho de manera beata, és a dir, de forma acientífica. Tenim un problema, i resulta que no és per no creure, sinó d'excés de credulitat.