|
Un dels meus projectes no realitzats
havia de consistir a recollir de manera sistemàtica,
i de l'any 2000 en endavant, tots els pronòstics
de futur que es publiquessin als diaris per, arribada
la data, comprovar l'encert de la previsió. Em
refereixo, principalment, a tota aquesta mena d'informes
pels quals es paguen fortunes i que asseguren des del
final definitiu d'una determinada tecnologia que es
considera obsoleta fins a l'anunci de l'ús generalitzat
d'un nou artefacte en pocs anys. O bé els estudis
que anuncien calamitats ambientals i morals -l'acabament
dels recursos energètics o l'increment dramàtic
de les ruptures matrimonials- o els que determinen l'evolució
de variables econòmiques detallades a un any
vista. L'interès del meu projecte residia a saber,
primer, qui controla els pronòstics que ens orienten
en la presa de decisions; en segon lloc, fins a quin
punt els pronòstics es compleixen -amb la sospita
que generalment s'equivoquen tant o més que l'horòscop-
i, finalment, fins a quin punt aquestes prediccions
de futur, generalment incertes, i amb el temps molt
sovint falses, condicionen molt més la nostra
manera d'entendre que no pas els fets efectivament coneguts
i provats.
A la meva sospita sobre els
pocs encerts en les previsions s'hi poden aplicar dues
menes d'atenuants. D'una banda, es podria dir que, precisament,
els pronòstics serveixen per prendre decisions
que els evitin o que els accelerin. Si tenim petroli
per cinquanta anys i això alerta de la necessitat
de fer-ne un ús més eficient, podem fer
fracassar el pronòstic i retardar-ne el final.
D'acord. I també es pot adduir que hi ha pronòstics
de futur que, de manera descarada, tenen una mera funció
comercial: dir que aquest Nadal hom preveu que els nous
models de videojoc portàtil seran l'objecte més
venut amb un número milionari d'unitats pot contribuir
decididament a fer que, efectivament, siguin comprats.
Resten, però, un nombre extremadament elevat
de pronòstics sobre els quals no es pot fer res,
amb una credibilitat predictiva escassa, però
que actuen com a pastanagues que fan estirar el carro
del present. I són aquests els que faria bo d'analitzar,
com a termòmetre molt exacte, també, de
la temperatura moral de la nostra societat.
Ara bé, mentre aquest
projecte pot restar al calaix de les moltes idees difícilment
realitzables, allò que sí que demanaria
un treball d'anàlisi urgent és l'aparició
d'aquella altra mena d'estudis que pretenen fer-nos
conèixer el present mateix, els resultats dels
quals són publicats donats per bons sense cap
mena de prevenció. En una societat tan desconfiada
com la nostra, resulta extraordinària la credibilitat
que es dóna a treballs mancats de les garanties
mínimes per fer-los metodològicament acceptables,
i com se'n transcriuen els resultats sense cap mena
de reserva crítica. Naturalment, ara deixo de
banda les males lectures periodístiques de treballs
poc o molt ben fets. No sempre hi ha prou competència
en la lectura d'uns percentatges o d'uns índexs
estadístics, i passa sovint que la lletra petita
de qualsevol estadística -les fonts, els anys,
l'abast territorial...- no és ni llegida ni entesa.
La incompetència en la comprensió d'uns
resultats estadístics caldria resoldre-la amb
una formació general més bona i, potser,
amb la contractació d'experts per part de les
empreses periodístiques.
La meva pròpia experiència
professional m'ha demostrat que una bona part de la
demanda d'estudis prové, precisament, de la convicció
que tenen moltes organitzacions que els mitjans només
els faran cas si aporten un estudi sobre l'objecte del
seu interès. Demanen estudis com qui encarrega
una campanya publicitària de cost reduït.
I, molt sovint, l'equip que fa l'estudi -com un consell
consultiu qualsevol- s'avé a fer tots els esforços
necessaris per acontentar qui li ha de pagar la factura.
És a dir, per dir-ho en termes de comercials,
fa l'estudi per a més glòria de la necessitat
de posicionament en el mercat, bé sigui una ONG
a la recerca del més gran nombre de víctimes
per aconseguir cridar l'atenció de la ciutadania,
bé sigui una associació que necessita
acreditar una bona subvenció pública per
sobreviure, bé sigui una institució pública
que ha de justificar la cubellada de recursos públics
que s'hi destinen cada any.
Tot això es pot considerar
poc o molt legítim i es pot fer amb més
o menys galtes. Tanmateix, que sigui legítim
o que es faci de bona fe tampoc no garanteix en absolut
la qualitat de l'informe ni la seva veracitat. I això
em torna a portar al missatger i a la seva responsabilitat.
És a dir, als mitjans de comunicació que
ens serveixen resultats d'estudis i informes -abusivament,
en solen dir "investigacions"- amb una alegria
tan acrítica com irresponsable. O encara pitjor:
que només parlen dels estudis que convenen a
la seva línia editorial, mentre silencien els
que els són contraris, cosa habitual en temes
de política. Lògicament, per la mateixa
naturalesa del fet comunicatiu, els mitjans encara solen
agreujar les coses en la mesura que no poden destacar
tota la informació i se centren en allò
que resulta més escandalós. I com que
la funció crea l'òrgan, quan es presenten
estudis, a les notes de premsa se sol posar l'accent
en els fets més exagerats i dramàtics,
per bé que aquests no siguin els que ens podrien
ajudar a entendre més bé la realitat de
què es pretén donar compte.
No crec que calguin gaires
exemples, perquè cada dia se'n publiquen a balquena.
Però dimecres d'aquesta setmana mateix coincidien
a les pàgines de la premsa i a les ones radiofòniques
i televisives un informe de l'OCDE sobre educació
al món i uns resultats de l'ONG Save the Children
sobre les agressions dels pares als fills. Del primer
cas, només convindria advertir que els exercicis
d'estadística comparativa entre països solen
ser dels més arriscats. En primer lloc, perquè
no tots els països mesuren les coses de la mateixa
manera i, en segon lloc, perquè sota un mateix
nom, no tots mesuren la mateixa cosa. ¿És
comparable el que entenem per fracàs escolar
a Catalunya, al Senegal o al Japó? El resultat
sol portar a comparar coses diverses mesurades de maneres
diferents i, per tant, són números que
permeten tenir una certa idea d'allò que es vol
conèixer, però mai amb l'exactitud que
suggereix la màgia d'una xifra amb decimals.
Per la seva banda, amb la informació aportada
per la premsa sobre l'estudi de l'ONG n'hi ha prou per
no fer-ne gaire cas. La confusió que suposa prendre
les opinions d'una enquesta com si certifiquessin fets
empírics, les dificultats metodològiques
de mesurar conductes privades, la imprecisió
conceptual sobre les circumstàncies estudiades
i sobretot les conclusions gratuïtes cap on porta
l'informe -o el que se n'ha publicat- suggereixen la
sospita que algú que té per objectiu "salvar"
necessita trobar "víctimes", i a fe
de Déu que l'informe els n'ha trobat més
que no volien!
Em fa la impressió que
bona part del problema és que aquesta mena d'informes
i estudis, les mateixes estadístiques, són
presos com a ciència i, com a tal, suposadament
indiscutible. I, si és així, l'error és
doble. En primer lloc, perquè la majoria d'informes
poden ser menys o menys rigorosos, però mai no
haurien de ser qualificats de científics, perquè
la pràctica de la ciència demana l'aplicació
d'uns criteris que aquests informes difícilment
poden complir. És a dir, un informe de l'OCDE,
posem per cas, no és científic en cap
cas: en ciència, mesurar no és conèixer.
Però, i en segon lloc, fins i tot quan parlem
de ciència, no sembla que la manera més
coherent de llegir-ne els resultats sigui fer-ho de
manera beata, és a dir, de forma acientífica.
Tenim un problema, i resulta que no és per no
creure, sinó d'excés de credulitat.
|