El primer títol d'aquest article era: Per què escoltem la COPE? Després, però, me n'he desdit, perquè, de fet, jo no l'escolto i molts altres lectors tampoc. I no es tractava pas de fer enfadar ningú fent-lo còmplice d'aquesta conducta tan, diguem-ne, enigmàtica. Ara bé, la pregunta de fons és la mateixa: per què hi ha tanta gent que escolta una emissora tan anticatalana a Catalunya? La pregunta, ja ho veig, és imprecisa en la seva expressió, com imprecises són les dades de què disposem per saber si la gent que vol sentir les provocacions anticatalanes de l'emissora de l'Església espanyola és realment tanta com diuen determinats estudis d'audiències. Segons recollia el mateix AVUI (15-04-2005) de les darreres dades de l'Estudio General de Medios (EGM), la COPE hauria augmentat entre la tardor del 2004 i l'hivern del 2005, només a Catalunya, de 141.000 a 203.000 oïdors. És cert que no cal fer gaire cas d'aquestes xifres, perquè els mateixos experts consideren que són poc de fiar. Només cal veure com varien de manera capriciosa cada trimestre. A més, les interpretacions que se'n fan, encara solen ser més malintencionades: no us perdeu l'informe de Contrastant sobre la qüestió a www.contrastant.net/ves/egmradio05.htm. I, si fos cert que en un trimestre hi hagués hagut 60.000 catalans més que haguessin passat diàriament pel dial de la COPE, per no saber, no sabem res de res de qui són: on viuen, quina edat tenen, si són homes o dones, si van en taxi...

La qüestió, d'altra banda, no tindria més interès -encara que seria molt greu-, si s'arribés a la conclusió que la xifra d'oients de la COPE es correspon, aproximadament i per dir-ho ràpidament, a la d'anticatalanistes. Si fos així, simplement caldria admetre que els anticatalans són molts més dels que voldríem i que, desgraciadament per als qui somniem en un país emancipat i alhora pacificat amb ell mateix, la nòmina dels qui odien el país on viuen, creix. Però em temo que, com tot el que passa en aquest país, les coses són més complicades, molt més complicades. Perquè no sé si la meva intuïció és prou bona, però diria que el creixement d'audiència de la COPE (ep! si és certa, perquè cal mantenir la cautela fins al final) sobretot prové, paradoxalment, de persones que podríem adscriure al nacionalisme i, fins i tot, a l'independentisme. Sí, sí: tal com ho dic. De moment, i mentre no tinguem altres instruments de mesura, la meva antena personal m'indica que, efectivament, hi ha un nombre significatiu de catalans de tarannà obertament catalanista, si es vol, fins i tot nacionalistes i nacionalistes radicals, que escolten diàriament la COPE. El meu entorn personal i professional n'és ple. Sorprenentment ple. I de la sorpresa en deriva l'interès; de l'interès, l'interrogant, i de l'interrogant, l'assaig d'interpretació. Per què escolten la COPE, doncs?

Parant l'orella a les, més que explicacions, excuses que solen donar els qui t'expliquen, indignats, allò que acaben de sentir a la COPE, intueixo que fonamentalment aquests catalans àvids d'emocions fortes es divideixen en tres grups. El primer, és el dels qui a primera hora del matí -n'hi ha que m'han dit que ho fan mentre són a la dutxa- posen la COPE com aquells paletes que, de bon matí i en ple hivern, veia -fa anys, al bar de la senyora Maria del carrer Jaume Piquet de Sarrià- prenent-se un cigaló de rom o d'anís com a coronació d'un entrepà de calamars en conserva i d'una o dues mitjanes de cervesa. Es tractava -m'imagino- d'agafar empenta per encarar el seguit d'hores a la intempèrie que els queien a sobre tan bon punt sortien d'esmorzar. Un cafè amb un bon raig d'anís -un bon cop de puny a l'estómac, esmorteït per la molla de pa empassada prèviament- era l'estímul necessari per, després, trobar-ho tot més passador. I vet-ho aquí: els nacionalistes catalans que comencen el dia amb una dosi de COPE ben carregada i un raig de Jiménez Losantos, certament, van preparats per trobar que tota la resta de la jornada no és tan dura -nacionalment parlant- com podria arribar a semblar. És possible que, en l'amenaça prèvia no acomplerta, hom trobi consol i fins i tot esperança.

El segon grup dels qui escolten la COPE, potser encara més nombrós, crec que l'escolten just per la raó contrària. Si els primers, en la provocació matinal, troben el bàlsam per a la resta del dia, els segons es refugien a la COPE per escapar de la dura realitat nacional catalana de cada dia. Uns, encara dolguts per la ruptura sentimental que va viure el nacionalisme amb la formació del govern tripartit, s'han desenganxat dels mitjans que sempre havien associat al seu govern i que ara consideren en mans si no de l'enemic, del traïdor. D'altres, desolats per uns representants polítics catalans que no saben estar a l'alçada de les circumstàncies en un moment políticament greu com és aquest intent de reformar l'Estatut, prefereixen no sentir-ho. Jo els entenc: haver d'escoltar els penjaments que determinats representants del PSC, ERC i CiU es diuen els uns dels altres, desmoralitza. Però, on és que aquestes baralles, com qui diu, baralles de família, s'escolten tothora? Doncs especialment als mitjans nacionals com ara Catalunya Ràdio, la COM, RAC 1 i Ona Catalana. I com evitar disgustos? Doncs anant a buscar consol en les provocacions dels enemics de veritat. A mi també em deprimeixen cent vegades més les greus desqualificacions que es fan els de casa que no pas els insults gratuïts o les manipulacions grolleres de la realitat catalana que m'expliquen que es fan des de la COPE. Per dir-ho així, posats a veure gent dolenta, veiem els que en són de veritat. Ras i curt: aquest segon grup escolta la COPE per no haver de posar els ulls sobre el propi país.

El tercer grup, a efectes de la meva anàlisi, no hauria de comptar gaire. Es tracta dels guionistes de tots els programes d'humor, amb els seus corresponents imitadors, que troben a la COPE primera matèria a dojo i amb facilitat. Es dirà que no són tants com això, però déu-n'hi-do! Tanmateix, i davant de les xifres d'audiència exagerada que abans esmentava, sí que m'ha arribat a passar pel cap la següent idea, que sense cap mena de dubte és totalment ridícula: ¿i si el que mesura l'EGM no és tant els oïdors directes de la COPE, sinó els catalans que escolten diàriament l'Alguna pregunta més -per exemple- i, distrets, quan els passen l'enquesta de l'EGM, els sembla que sí, que aquell dia també han escoltat el Jiménez Losantos o el bisbe corresponent de la Conferència Episcopal Espanyola, i posen una creueta a la COPE? A veure si tot plegat no és tan greu com sembla!