I. Principis.

1. Cap estratègia política és innocent.

2. L'acció política determina els camins de la història. La determinació d'una situació política de present no exclou l'anàlisi dels condicionants històrics que han determinat aquest present.

3. Les realitats lingüístiques són canviants. Les literàries també.

4. La complexitat no es pot resoldre ni amagar amb una simplificació.

5. Catalunya -i la resta de la comunitat lingüística- té dos sistemes literaris, conseqüència de la seva herència històrica i política que deriva en una realitat lingüística i literària asimètrica.

II. Sistemes literaris.

6. En el nostre context la relació en un mateix espai geogràfic i nacional entre dos sistemes literaris és d'interferència i no s'estableix des de la igualtat sinó des de la asimetria de les forces polítiques i lingüístiques que hi ha darrere de cada un dels dos sistemes.

7. Quan dos sistemes literaris s'interfereixen des d'una posició d'asimetria es creen relacions de dependència i subsidiarietat de l'un sobre l'altre.

8. Aquestes relacions de dependència i subsidiarietat són fruit de les lleis sobre les quals s'articula el sistema literari i la institució literària.

9. Aquestes lleis troben la seva legitimitat i la seva força social en els poders de l'Estat i tot el que representen. També formen part d'aquestes lleis la institució acadèmica i els mitjans de comunicació que articulen un discurs de poder que es fonamenta en el prestigi social, la utilitat i l'abast de la llengua, la internacionalització i la difusió de les obres i la creació d'un imaginari i una simbologia cultural que es constitueixen com a referent i cohesionador de la comunitat.

10. En una situació d'interferència de sistemes literaris que representen poders polítics asimètrics el dominant pot arraconar a la perifèria el subsidiari. Ho aconsegueix del tot quan el deslegitima del valor de representativitat social i del valor de prestigi intel·lectual.

11. L'anàlisi i l'estudi de la literatura universal mostren que a l'època de la colonització es produeix la superposició de la llengua de la metròpoli i el país colonitzador sobre la llengua i el país colonitzat. Els processos històrics de descolonització al llarg dels segles XIX i XX han fet emergir noves literatures de països descolonitzats que encara han de lluitar contra els estigmes de la colonització.

12. Les llengües, literatures i cultures que no tenen un Estat que les assumeixi veritablement com a pròpies i les representi -les cultures sense Estat- viuen processos socials i lingüístics semblants als descrits a l'apartat anterior. La llengua del poder central és central, perquè disposa de tots els recursos de la institució i el sistema literari, mentre que la pròpia es converteix en perifèrica i subsidiària, perquè no els té.

13. Cada sistema desenvolupa i posseeix un "capital simbòlic". L'equivalència, la igualtat o la desproporció de la massa de capital acumulat al llarg de la història serà el que atorgarà major o menor importància i prestigi social i literari a la producció simbòlica de cada sistema.

14. En aquestes circumstàncies la qualitat de les obres literàries i culturals del sistema dèbil no sempre és determinant per obtenir el reconeixement necessari, perquè el sobrepès de la asimetria política, cultural i literària no facilita l'emergència de la literatura subsidiària.

15. Les relacions entre sistemes literaris asimètrics són complexes. Es poden donar situacions de dominació, bel·ligerància, menyspreu i indiferència, o bé de respecte, col·laboració, cooperació i transferència entre parts del sistema. Difícilment entre les totalitats dels dos sistemes, perquè això significaria la substitució o la desidentificació d'un en benefici de l'altre.

16. Es pot assajar la màxima interrelació i col·laboració entre dos sistemes, però només la simetria política o el reequilibri entre el poder polític que jerarquitza els dos sistemes podrà neutralitzar els conflictes i establir la màxima igualtat. Poques vegades aquesta capacitat i aquesta possibilitat estan en mans dels escriptors, que són els qui formen la part activa i representativa dels sistemes.

17. Contra el seu interès i la seva voluntat el sistema feble es veurà obligat a desenvolupar actituds de defensa que poden absorbir un excés de forces i energies que, per desgast, actuen negativament contra el desenvolupament i la creativitat del sistema feble.

III. Conclusions.

18. En una situació d'interferència asimètrica de sistemes literaris qualsevol decisió política té una ideologia lingüística i literària.

19. Les autoritats polítiques i culturals han de saber quina opció i quina actitud de defensa prenen dins de la relació entre els sistemes literaris.

20. Els poders polítics poden desenvolupar efectes correctors o potenciar les carències del sistema literari feble.

21. La ideologia del bilingüisme pretén aconseguir una pau social i lingüística. Però aquest temps de pau no significa que els processos de substitució lingüística s'aturin -pèrdua d'ús social, pèrdua de representativitat, pèrdua de parlants dins de la territorialitat pròpia, pèrdua de territorialitat lingüística i geogràfica. La llengua socialment minoritzada ho ha de saber, ha de reaccionar i ha d'utilitzar tots els recursos possibles que té a favor seu.

22. La literatura, emanació d'aquesta llengua, es troba en la seva mateixa situació i ha de reaccionar de manera semblant.

23. Tota llengua i tota literatura han de fer el possible per eixamplar el seu mercat d'ús. Molt més quan el mercat (l'espai territorial) és reduït. És una necessitat de supervivència i creixement. És una necessitat per neutralitzar els efectes negatius de la seva subsidiarietat en un mercat internacional.

24. Vulguem o no, formen part d'un sistema lingüístic i literari que ens defineix i ens explica. Tots tenim, doncs, una pertinença principal que actua de determinada manera dins del sistema i dins d'una relació d'interferència entre sistemes. La complexitat i la dificultat d'aquesta adscripció a un sistema determinat no ens ha de privar del coneixement de les lleis que regulen el seu funcionament.

25. Saber-ho clarifica les posicions i les actituds i permet afirmar que cap estratègia política és innocent.