Encara em frego els ulls, quan m'ho van dir no m'ho podia creure: el llicenciat en filologia hispànica don Emilio Manzano, presentador d'un programa de literatura a BTV en el qual de cada deu llibres comentats, vuit eren d'autors castellans o traduccions al castellà, és el nou director de l'òrgan de representació de la cultura catalana a l'exterior, el Ramon Llull. Haig de reconèixer que l'última maniobra de la consellera Mieras m'ha deixat trasbalsat, em pensava que no es podia superar a ella mateixa en despropòsits, incompetència i autoodi cap a la cultura catalana, però encara es podien assolir cotes de misèria infinitament més altes.

Quin institut de representació cultural de qualsevol país solvent del món és dirigit per algú que no passa de ser, com la granota Gustavo, un periodista dicharachero? Tot això acompanyat sempre d'exhibicions impúdiques d'ignorància per part de tota aquesta patuleia que, començant per la consellera, comanda els nostres destins culturals. Una anècdota il·lustrativa: l'altre dia un d'aquests alts càrrecs del departament de Cultura comentava que al seu fill, a l'escola, li havien posat de deures escriure un soneto (sic) i, després de reconèixer les dificultats que suposa embastar una composició d'aquesta mena, l'alt càrrec va tenir la indecència de preguntar en veu alta al conjunt d'escriptors que l'acompanyava: "ah, però, en català, hi ha sonetos?".

És clar que per tallar en sec el carnaval grotesc, la comparsa de xaranga en la qual s'està convertint la conselleria (pensem, per exemple, amb en Borja Sitjà, que, procedent del Festival Grec de Barcelona, ha de coordinar el repte de projecció literària més decisiu dels darrers temps: la Fira de Frankfurt), algun prohom hauria de piular, algú amb autoritat hauria d'instar a un pronunciament enèrgic, però ja se sap que, com diria en Sebastià Alzamora, en el país del surf només es malparla a micròfon tancat mentre tothom està a veure-les venir.

No sabem a quina catàstrofe ens conduiran don Emilio i la seva tropa, per bé que jo exigiria la dimissió de la consellera, ja per una incompetència in eligendo, però no podem deixar passar l'oportunitat de recordar que el seu antecessor tampoc no estava lliure de culpa. El selecte Xavier Folch es mantenia al capdavant de l'Institut Ramon Llull en una situació del tot irregular (sense ser formalment nomenat, preservant dubtosos lligams amb una empresa editorial...) mentre la seva gestió es caracteritzava per l'opacitat, pel caos i per la inanitat. A un any i escaig de Frankfurt, malgrat que de sobte sembla que hi ha declaracions que estimen resolta tota la controvèrsia sobre la representació i la promoció dels escriptors, encara no tenim la certesa que la Generalitat només promogui amb diners públics els escriptors en llengua catalana i que aquests siguin els únics protagonistes de la celebració.

Potser tota aquesta disbauxa de canvis i de polítiques erràtiques no són més que subterfugis per no acabar de pronunciar-se de manera clara i unívoca sobre els termes en els quals des de la conselleria es concep la literatura catalana i la seva representació en l'Olimp de les fires internacionals. ¿Contra què ens hem de revoltar si ningú no acaba de saber de què anirà pel·lícula? Quan sembla que els núvols s'esclareixen, i quan sembla que Frankfurt servirà perquè els Porcel, els Palol, els Jòdar, les Riera i els Sampere esclatin en tota la seva esplendor per enlluernar Europa, la cúpula de les institucions públiques passa a ser envaïda per individus que opinen que sense en Cercas i en Ruiz-Zafón no anirem enlloc, que saben tant de J.V. Foix com dels cants animistes dels pobladors del desert de Kalahari o que, com el cas del meu estimat Jaume Subirana, director de la Institució de les Lletres Catalanes i en una altra vida sobiranista acèrrim, es dediquen a defensar el model de la Catalunya plurilingüe per fer-li la pilota a la consellera, per salvar la menjadora i per destruir la seva dignitat.

Em sembla que hem de dir prou a aquest nivell de cretinisme molt superior al que la comunitat cultural es pot permetre el luxe de suportar. Hem de reclamar al president de la Generalitat que, d'una vegada, cessi la senyora Mieras, la responsable de tot aquest desgavell. Com podem fer entendre al president i als partits que integren la coalició de govern que el cessament d'un conseller inepte seria, en aquests moments, un signe de fortalesa del tripartit? És que no veuen que la millor manera de donar una imatge de futur consisteix a comportar-se com un govern normal, això és, que els errors de gruix i la incompetència manifesta d'un conseller es paguen amb la dimissió? D'on procedeix la fortalesa de la senyora Mieras, enfrontada amb el cercle proper al president (el guillotinat Xavier Folch, entre d'altres) sense un suport clar en el seu partit (quin Montilla sortiria en la seva defensa?) i, per descomptat, detestada pels altres partits de la coalició? Només demano que la raó final de la seva persistència no sigui la inèrcia agònica en la qual tot sembla que es resigni a caure.