Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
ç
 



© Magma3
 
14 de febrer de 2006
Novetats  
   
La violència que volen
Hèctor López Bofill
  Avui, 14 de febrer de 2006
   
 

Cada vegada que escolto les declaracions dels dirigents del Partit Popular, o dels intel·lectuals que els són afins, em desconcerta la seva deficient percepció de la realitat social catalana i, cosa que és més preocupant, els desigs ocults que manifesten amb l'exposició de la seves interpretacions esbiaixades.

Segons ells, hi ha una massa silenciosa de castellanoparlants maltractada, discriminada i menyspreada que, en qualsevol moment, rebentarà i s'alçarà contra la injustícia des dels seus guetos de l'Hospitalet, de Cornellà, de Terrassa, de Santa Coloma o de Badalona i acabaran escombrant la crosta de vel·leïtats catalanistes que impregna una classe política autista sigui a través d'un decantament colossal de vot cap al PP, sigui provocant una fractura social a través de la crispació i d'un conflicte d'alta intensitat.

No és estrany, així, que els gurus de la dreta espanyola vinculin qualsevol passa endavant en l'autogovern català amb la tutela d'ETA, perquè l'enorme esperança dels quadres del PP consisteix a trobar l'excusa violenta que legitimi una resposta desproporcionada i contundent.

Pateixen d'un enyor exacerbat per una situació d'estat de setge, un medi inundat de rancúnies, de ressentiments, de mala llet, amb una línia divisòria rectilínia entre l'"ells" i el "nosaltres" que vagi degradant progressivament la pau civil fins a arribar al col·lapse.

Ras i curt, volen un euskadi de tensió duplicada perquè l'amenaça d'una Catalunya sòlida, en la mesura que suposa un major desafiament al concepte uniformista de nació espanyola, mereix, en la lògica delirant dels sectors ultres, un càstig més sever.

Malauradament, a aquest imaginari, com és sabut, també s'hi apunta el ministre de Defensa i alguns dels sectors més atàvics del PSOE que, no hem d'oblidar, durant l'hivern del 2004, amb José María Aznar a la Moncloa i el tripartit a la Generalitat, van sondejar Celestino Corbacho i alguns alcaldes socialistes per trencar el PSC i formar un nou partit obertament espanyolista, el mateix que ara propugnen alguns intel·lectuals que s'anomenen d'esquerres.

Els avisos de Bono semblen recordar al president de la Generalitat que la seva condició la deu a lleials espanyols del cinturó industrial que ungeixen Maragall amb una pluja de vots perquè el ministre és al darrere atiant la classe obrera i a punt d'hissar la rojigualda a Montjuïc i on faci falta.

Potser caldria replicar que bono no fou secretari general de PSOE perquè la decisiva delegació del PSC ho va impedir i que no comptar amb el parer d'aquesta majoria social catalana cohesionada que no viu el catalanisme ni la llengua com a problema significa no tenir res a pelar a Espanya. Qui ho hauria de saber això millor que el PP, que va perdre el govern de l'Estat a causa d'una Catalunya que els va humiliar electoralment?

No obstant això, l'encegament i l'apassionament nacional espanyol els inhabilita per actuar amb astúcia i perícia. Qualsevol ment, per poc lúcida que sigui, s'adona que si hi ha algun valor fonamental que impregna la societat catalana, la roca profunda de la comunitat, és el pacifisme, l'aversió, almenys des de la Guerra Civil, al conflicte que impliqui traumes i vessaments de sang.

Per molt que s'hi encaparrin, per molta persecució lingüística que denunciïn, per moltes rebequeries del poder judicial que s'amplifiquin, no trobaran el pretext que anhelen per crear el clima de tensió i el xoc d'identitats que porta al fratricidi.

Potser el catalanisme ha estat incapaç de crear una identitat més robusta que propulsi el país cap a un gest sobiranista, però ha sabut utilitzar l'amnèsia en qüestions nacionals, la difuminació identitària per assegurar la convivència i per impedir que ens destrueixin com a comunitat amb uns codis culturals diferenciats.
Perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula, potser el fet diferencial ja no és ni el tarannà, ni la història, ni tan sols la llengua; el fet diferencial català es pot xifrar en el 10 per cent dels vots (o els menys) que el PP, un partit que aspira a ser hegemònic en la resta del territori de l'Estat, obtindrà a Catalunya a les properes eleccions si continua en aquesta línia, un contrast espectacular que no es dóna ni a Euskadi.

El fet diferencial és que la gran majoria dels catalans condemna l'odi i la mentida a la marginalitat.