|
Cada vegada que escolto les declaracions
dels dirigents del Partit Popular, o dels intel·lectuals
que els són afins, em desconcerta la seva deficient
percepció de la realitat social catalana i, cosa
que és més preocupant, els desigs ocults
que manifesten amb l'exposició de la seves interpretacions
esbiaixades.
Segons ells, hi ha una massa silenciosa
de castellanoparlants maltractada, discriminada i menyspreada
que, en qualsevol moment, rebentarà i s'alçarà
contra la injustícia des dels seus guetos de
l'Hospitalet, de Cornellà, de Terrassa, de Santa
Coloma o de Badalona i acabaran escombrant la crosta
de vel·leïtats catalanistes que impregna
una classe política autista sigui a través
d'un decantament colossal de vot cap al PP, sigui provocant
una fractura social a través de la crispació
i d'un conflicte d'alta intensitat.
No és estrany, així,
que els gurus de la dreta espanyola vinculin qualsevol
passa endavant en l'autogovern català amb la
tutela d'ETA, perquè l'enorme esperança
dels quadres del PP consisteix a trobar l'excusa violenta
que legitimi una resposta desproporcionada i contundent.
Pateixen d'un enyor exacerbat
per una situació d'estat de setge, un medi inundat
de rancúnies, de ressentiments, de mala llet,
amb una línia divisòria rectilínia
entre l'"ells" i el "nosaltres"
que vagi degradant progressivament la pau civil fins
a arribar al col·lapse.
Ras i curt, volen un euskadi de
tensió duplicada perquè l'amenaça
d'una Catalunya sòlida, en la mesura que suposa
un major desafiament al concepte uniformista de nació
espanyola, mereix, en la lògica delirant dels
sectors ultres, un càstig més sever.
Malauradament, a aquest imaginari,
com és sabut, també s'hi apunta el ministre
de Defensa i alguns dels sectors més atàvics
del PSOE que, no hem d'oblidar, durant l'hivern del
2004, amb José María Aznar a la Moncloa
i el tripartit a la Generalitat, van sondejar Celestino
Corbacho i alguns alcaldes socialistes per trencar el
PSC i formar un nou partit obertament espanyolista,
el mateix que ara propugnen alguns intel·lectuals
que s'anomenen d'esquerres.
Els avisos de Bono semblen recordar
al president de la Generalitat que la seva condició
la deu a lleials espanyols del cinturó industrial
que ungeixen Maragall amb una pluja de vots perquè
el ministre és al darrere atiant la classe obrera
i a punt d'hissar la rojigualda a Montjuïc i on
faci falta.
Potser caldria replicar que bono
no fou secretari general de PSOE perquè la decisiva
delegació del PSC ho va impedir i que no comptar
amb el parer d'aquesta majoria social catalana cohesionada
que no viu el catalanisme ni la llengua com a problema
significa no tenir res a pelar a Espanya. Qui ho hauria
de saber això millor que el PP, que va perdre
el govern de l'Estat a causa d'una Catalunya que els
va humiliar electoralment?
No obstant això, l'encegament
i l'apassionament nacional espanyol els inhabilita per
actuar amb astúcia i perícia. Qualsevol
ment, per poc lúcida que sigui, s'adona que si
hi ha algun valor fonamental que impregna la societat
catalana, la roca profunda de la comunitat, és
el pacifisme, l'aversió, almenys des de la Guerra
Civil, al conflicte que impliqui traumes i vessaments
de sang.
Per molt que s'hi encaparrin,
per molta persecució lingüística
que denunciïn, per moltes rebequeries del poder
judicial que s'amplifiquin, no trobaran el pretext que
anhelen per crear el clima de tensió i el xoc
d'identitats que porta al fratricidi.
Potser el catalanisme ha estat
incapaç de crear una identitat més robusta
que propulsi el país cap a un gest sobiranista,
però ha sabut utilitzar l'amnèsia en qüestions
nacionals, la difuminació identitària
per assegurar la convivència i per impedir que
ens destrueixin com a comunitat amb uns codis culturals
diferenciats.
Perquè, a aquestes alçades de la pel·lícula,
potser el fet diferencial ja no és ni el tarannà,
ni la història, ni tan sols la llengua; el fet
diferencial català es pot xifrar en el 10 per
cent dels vots (o els menys) que el PP, un partit que
aspira a ser hegemònic en la resta del territori
de l'Estat, obtindrà a Catalunya a les properes
eleccions si continua en aquesta línia, un contrast
espectacular que no es dóna ni a Euskadi.
El fet diferencial és que
la gran majoria dels catalans condemna l'odi i la mentida
a la marginalitat.
|