Com que no tinc cap responsabilitat política, ni cap deure de prudència com el que s'espera dels negociadors més hàbils, puc afirmar sense ambages que l'Estatut sorgit del Parlament de Catalunya el 30 de setembre d'enguany és un Estatut sobiranista, un pas decisiu cap a la independència política, que esberla el sistema constitucional del 1978 amb el reconeixement de Catalunya com a nació, i que reforma el sistema de finançament perquè el nostre país tingui els recursos necessaris en el moment clau en què es desempallegarà d'Espanya.

Si parléssim clar, si plantegéssim sense embuts els nostres objectius, els espanyols probablement ens entendrien millor: 1) som una comunitat política diferenciada i 2) volem un Estat, el mateix que han aconseguit pràcticament totes les comunitats polítiques del món amb el nostre nivell de desenvolupament. Però els espanyols, dissortadament per a ells, han de barallar-se amb una cosa molt pitjor que l'independentisme i molt més enrevessada: els complexos dels catalans.
Potser semblo massa provocatiu si dic que el Partit Popular -deixant de banda la seva desfermada apologia de l'odi- té raó. Amb l'Estatut s'inicia l'esquarterament de l'Estat i és evident que, si el procés estatutari no contingués una ànima secessionista, no hauria estat impulsat ni aprovat per l'únic partit que formalment arbora l'estelada: ERC. Però és que el PP també té raó quan denuncia els canvis constitucionals que l'aprovació de l'Estatut pot propiciar. Aquest és el gran drama de les relacions entre Catalunya i Espanya: que a Catalunya no hi ha el suficient agosarament com per marxar però alhora volem continuar a l'Estat establint unilateralment les condicions del pacte de convivència.

Per tal de reparar el garbuix dels nostres traumes, en el nostra fanàtica creença en l'estabilitat, el catalanisme no independentista no sols s'absté de resoldre els problemes a casa sinó que diu als altres com s'han d'organitzar. Aquesta és la història del federalisme i de la seva delirant expressió en la figura de Pasqual Maragall, una dimensió que impregna de manera molt intensa l'Estatut i que al meu parer afecta els aspectes més confusos i més difícils de justificar del text. Sense ni tan sols saber el que volem -perquè gran part dels diputats catalans que van aprovar l'Estatut continuen sense saber quin és l'horitzó final de les seves aspiracions per al país- no renunciem a dir als espanyols el que volem que siguin, com es proclama en el preàmbul de la proposta estatutària: "Catalunya considera que Espanya és un Estat plurinacional", per bé que ells ja van decidir el que eren: "la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols" (article 2 de la Constitució espanyola).
Una cosa és que, a efectes estratègics, ens mantinguem en l'ambigüitat per buscar alguna complicitat a l'altra banda de l'Ebre, però l'altra és que els agents econòmics, la majoria de la classe política i gran part dels intel·lectuals no admetem entre nosaltres quin és l'objectiu que perseguim, que sempre ens haguem d'escudar en subterfugis, en definitiva, que haguem de veure en el rostre dels nostres enemics l'envergadura de les nostres ambicions.

Sens dubte la psicologia dels derrotats, que s'expressa en la impossibilitat de verbalitzar els autèntics desigs, representa la pitjor de les herències d'un passat que ens castra nacionalment. Es tracta de la mateixa tendència que ens incapacita per enfrontar-nos als atacs rebuts. Ja sé que d'on no n'hi ha no en raja, però continua sorprenent-me que ningú des de Catalunya faci el mateix que la COPE però des de l'altra banda, que fins i tot els nostres mitjans critiquin els que s'enfronten amb vehemència a l'emissora episcopal -com van fer els nois de la JERC la setmana passada- que no boicotegem els productes espanyols, i que apel·lem a la bona educació per tal d'encobrir la nostra feblesa patètica.

Però sens dubte l'apoteosi de l'embull catalanista continua sent representada per Convergència i Unió. Després d'haver aprovat, amb esmenes a l'alça, un Estatut de possibilitats nacionals infinites, en la seva tan lloada conferència de 21 de novembre, Artur Mas és encara incapaç de dir amb tots els ets i uts en què consisteix la seva "ambició de país", el seu elaborat discurs en l'àmbit socioeconòmic continua sense aportar cap novetat en l'àmbit nacional. Com es pot cometre el despropòsit de parlar d'ambició si no és anhelant, de manera taxativa, el mateix que ja tenen els altres països?

Amb tot, resulta fascinant la seva perseverança a repetir les velles fórmules, com si no hagués passat res, com si encara es pogués tirar de veta del pujolisme, com si no hi hagués hagut un relleu generacional, com si l'independentisme no fos la idea política que més ha crescut electoralment en els darrers vint anys, com si la majoria dels catalans encara estiguéssim disposats a perdonar que, per un plat de llenties, es poden pactar amb el PSOE les rebaixes de l'instrument polític més potent que ha tingut aquest país.