Ara resulta que no sabem què és el que s'ha de fer. Ells ho saben, però hi ha una dreta disposada a condemnar qualsevol iniciativa. Afluixar o endurir. Potser simplement raonar. Amb això n'hi ha prou.

És curiós que ens passem mitja vida desitjant que passi una cosa i, quan això passa, no sapiguem del cert què és el que podem opinar sobre el que passa. El post-alto-el-foc ens ha atrapat a la majoria amb una barreja d'il.lusió i de desconfiança. Alguns analistes han vingut a dir que l'últim èxit d'ETA ha estat precisament l'aposta democràtica. S'ha acabat mirar sota els cotxes per si la bomba adhesiva hi havia anat a parar. S'ha acabat desconfiar dels cotxes mal aparcats a prop d'una caserna. S'han acabat potser els escortes i la desconfiança de qui s'acostava per la vorera per demanar-nos un cigarret. S'ha acabat, diuen, pujar a un autobús i haver de baixar-ne en flames després de pagar el bitllet. S'ha acabat buscar en les cartes rebudes aquella carta escrita a màquina exigint el pagament d'una quantitat per a la causa de la mort. Tot això, diuen, s'ha acabat o almenys s'acabarà.

¿I ara què fem? ¿N'hi ha prou amb un comunicat en dues entregues per començar a buidar les presons com si es tractés de l'assalt a la Bastilla? La justícia és una cosa que sempre fa referència als crims del passat. ¿Seria justícia prevenir els crims del futur? Les víctimes del terrorisme tenen memòria. Però les eventuals víctimes del terrorisme tenim por. Si algú ens garanteix que ja no hi haurà motius per a la por de demà, ¿què farem amb la memòria dels morts d'ahir?

Durant els anys de la transició molts ciutadans que havien estat presos, que havien estat torturats o que havien perdut la seva gent estimada sota les bales dels sicaris del franquisme, van decidir mirar cap endavant i empassar-se el seu odi legítim. Es tractava de construir el futur incert sobre una injustícia absolutament certa. Així van anar les coses. I així hem arribat fins aquí. Ara, quan tenim l'oportunitat de viure sense por de bombes ni de trets, potser ha arribat el moment de mirar cap a una altra part i pensar que la pau no sempre es basa en la justícia.

En nom de la llibertat els que un dia van ser assassins arriben al poder i consideren que els que atempten contra la llibertat són assassins de signe contrari. L'important és el silenci de les armes, perquè sense armes no hi ha morts i si no hi ha morts hi ha discrepàncies però no hi ha odis. Sembla obvi, però no tothom ho veu. ¿I ara què fem? ¿Oblidar i posar cap per avall la fotografia de la persona estimada que va caure sota les bales? O, contràriament, ¿vestim amb pell de be els llops excarcerats? Curiós dilema moral que ens obliga a decidir entre l'ordre desordenat del "democratitza com puguis" i la consigna llatina que deia "dura lex, sed lex", la llei és dura, però és la llei.

En tot aquest galimaties esperançador Zapatero té una responsabilitat que la història li agrairà. Fins ara hem sentit del president del Govern retalls d'un argument. Peces, fragments, grans paraules. Però ara, amb l'Estatut i la pau per endavant, Zapatero té l'obligació de culminar el seu propi trencaclosques i oferir-nos un argument sense fissures. La transcendència no és de les paraules, sinó dels fets.