L'altre dia vaig sentir el senyor Pepe Blanco parlant, és clar, de l'Estatut. Va dir una cosa curiosa. Però el fet més curiós és la tranquil.litat amb què els miners de l'anticatalanisme van rebre la revelació de Blanco. El secretari d'organització del PSOE, que és en aquests moments com la mitològica hidra dels set caps, va dir que la pretensió estatutària de definir Catalunya com una nació no era inconstitucional, però que tampoc era convenient i que, en conseqüència, la corregirien. "Hem tocat el Blanco", vaig pensar al sentir aquesta afirmació de tanta profunditat jurídica. Les lleis, per importants que siguin, són lleis que s'apliquen a conveniència de qui mana. Sense pretendre-ho, el senyor Blanco --tan càndid com el seu cognom-- s'havia passat pel forro tota la xerrameca de l'Estat de dret i totes les advocacions a la Constitució. Una cosa és la llei i una altra la conveniència. Blanco ens diu que ho està veient molt negre.

És el que deu estar pensant aquest conspirador de si mateix anomenat Lluís Maria Xirinacs, el verdader Llanero Solitario de la política catalana. Xirinacs és l'estrany en un món de polítics fets en sèrie. Al llarg de la seva vida, Xirinacs ha estat assegut davant de la presó Model quan els altres caminaven tranquil.lament pels carrers. Ha estat fent vaga de fam mentre els altres anaven a suquets de peix. Ha estat dret al Senat mentre els altres estaven asseguts. Xirinacs ha estat la cabra boja en un ramat d'ovelles. Del seu front altíssim n'han sorgit elogis als assassins d'ETA. Per això va ser condemnat per l'Audiència. No el van detenir llavors, perquè no hi hauria presons suficients per a tots aquells que a Euskadi es consideraven amics d'ETA. Però la justícia té memòria. Gairebé tanta com barroeria.

Mossèn Xirinacs va cometre un delicte d'opinió. Ningú va anar a buscar-lo a casa seva ni als diferents fòrums on ha intervingut des d'aleshores. Mossèn Xirinacs ha mantingut una actitud pacifista de llarg recorregut. A sota de la barba no hi trobaran una arma ni una bomba a punt d'esclatar. Xirinacs és dels personatges als quals la democràcia hauria d'agrair que la posessin a prova. L'home, amb els seus 74 anys, se'n va a renovar el DNI i allà, en els perennes circuits del Ministeri de l'Interior, salten totes les alarmes. ¡Aquests catalans, no en tenien prou amb l'Estatut ni amb l'OPA de Gas Natural ni amb el penal comediant de Messi, sinó que ara ens envien Xirinacs a renovar-se el DNI! Sens dubte, Xirinacs és una verdadera arma de destrucció massiva. El seu petit deute amb la justícia el manté privat de llibertat.

Realment passa alguna cosa en el suposat pensament reaccionari espanyol. Als de la llengua catalana els anomenen feixistes, a Maragall el pugen als altars de la catalanitat, a Xirinacs me'l fan heroi i màrtir, i als del cava, La Caixa i el gas els consideren extraespanyols. I Blanco va dient que una cosa és la legalitat i una altra la conveniència. Doncs digui-ho al ministre corresponent: ¿realment era convenient ficar el septuagenari Xirinacs als altars de la detenció? ¿Deu ser un aperitiu d'alguna cosa?