Mirem d'entendre'ns: una manifestació és una conseqüència de la democràcia però naturalment no és una eina democràtica com són unes eleccions. L'urna serveix per dir qui ha de governar mentre que la pancarta intenta corregir el rumb dels que governen. Els vots són quantificables i exactes. (Imaginin-se si són exactes que per 300 vots de més tenim George Bush quan hauríem pogut tenir Al Gore). En canvi les manifestacions són gasoses, mòbils i de participació erràtica. Hem aconseguit conèixer amb la precisió d'un metre la distància que hi ha de la Terra a la Lluna, la velocitat amb què surt la pilota de la bota del davanter o l'esperança de vida dels fumadors expressada en anys, mesos i dies. Però segons sembla no s'ha pogut trobar una convenció objectiva que ens permeti saber amb exactitud quanta gent es troba a la via pública. Deu ser perquè no convé i perquè en el món de la quantitat, amb la qualitat dels motius no n'hi ha prou.

El secret el va desvelar diumenge el president Pujol amb la seva fórmula matemàtica: ja se sap que els assistents a les manifestacions s'han de dividir sempre per quatre o per cinc. Ja se sap. Sobretot amb les manifestacions que no ens van bé, perquè a les manifestacions favorables sempre se'ls pot aplicar l'honorable precepte que l'important és sumar i no restar. Ni la dreta ni el centre dreta tendeixen a manifestar-se gaire. D'aquí ve aquesta confusió interessada a convertir les manifestacions en una ciència tan exacta com un escrutini electoral. La gent és simplement massa i la massa és, per al president Aznar, pur i simple batibull i cridòria. Res de seriós, opinen. Però quan la manifestació passa a prop del poder es tanquen les finestres per no escoltar.

Per més que dividim, alguna cosa passa a Catalunya. I no s'hi val a creure que tot això és obra dels adversaris. Les pancartes d'avui són els vots de demà. ¿Potser l'orgull polític està acabant amb el pragmatisme català?