La unànime i incondicional
adhesió dels líders de ¡Ja N'hi
ha Prou! a les mentides i manipulacions polítiques
d'Aznar davant la matança d'Atocha invita a fer
una anàlisi del que ha passat
entre les jornades d'Ermua i les jornades
de Madrid. Aquesta anàlisi permet arribar
a una conclusió sobre quina és la principal
novetat que introdueixen en la lluita ideològica
i política contra el terrorisme d'ETA (i contra
el nacionalisme basc democràtic) els nous grups,
com Fòrum d'Ermua o ¡Ja N'hi ha Prou!,
que --després de les jornades d'Ermua--
aspiren a superar i substituir el moviment pacifista
en la lluita cívica contra ETA, promovent i liderant
el front constitucionalista PP- PSOE, amb un
democràtic declivi que s'inicia amb la seva derrota
en les eleccions autonòmiques basques i es consuma
en les recents eleccions generals.
Aquesta novetat és la resultant
de la conjunció i síntesi de diverses
innovacions ideològiques i polítiques
que es poden donar (i de fet es donen) de forma independent
en diferents sectors del moviment constitucionalista
i que només se sumen i unifiquen en els seus
promotors i líders més conseqüents,
dretans, lúcids i cínics:
Fal·laç amalgama entre
ETA i PNB
1.-- La promoció propagandística
de l'amalgama política entre ETA i el PNB, para.·lela
a l'amalgama ideològica entre terrorisme i nacionalisme
ètnic.
La fal·laç consideració
que el terrorisme etarra és una conseqüència
necessària de la ideologia etnista del nacionalisme
basc i que aquest últim és incompatible
amb la democràcia és paral·lela
--en autors com Antonio Elorza-- a la fal·laç
identificació entre terrorisme i islamisme i
a la defensa de la incompatibilitat entre la democràcia
i l'islam.
Paradoxalment, aquesta condemna de només
determinades ideologies i opcions polítiques
--el nacionalisme basc i l'islam-- com a intrínsecament
terroristes (oblidant o silenciant que també
grups jueus, protestants, catòlics, nacionalistes
espanyols i ultrademòcrates nord-americans han
realitzat accions terroristes) serveix de pont per desideologitzar
i etnitzar el terrorisme (ETA passa a ser terrorisme
basc i Al-Qaida terrorisme islàmic) i permet
que s'instal·li en el front constitucionalista
la ideologia anti- terrorista, una ideologia mistificadora
que, al substancialitzar el que és adjectiu i
instrumental (les accions terroristes) i essencialitzar-
ho com a subjecte transcendent omnipresent (el terrorisme),
permet subsumir problemes polítics tan diferents
com els que plantegen ETA, IRA, Al-Qaida, la intifada
palestina o les FARC colombianes, sota un únic
conflicte metafisicoreligiós de caràcter
maniqueu: el combat escatològic entre democràcia
i terrorisme, entre el bé i el mal. Per aquesta
via ideològica, després de l'11-S, Bush
es converteix en el líder natural del front
constitucionalista i de ¡Ja N'hi ha Prou!:
Aznar ja ho era des dels seus orígens.
Guerra patriòtica al separatisme
2.-- L'intent d'anul·lar l'autonomia
política del Partit Socialista d'Euskadi (i,
al seu través, de tot el PSOE) absorbint-lo en
un front constitucionalista hegemonitzat pel
PP i cada vegada més rabiosament nacionalista
espanyol, tasca en què inicialment va col·laborar
amb entusiasme suïcida --per interessos foscos
o per simple neciesa-- un ampli i important sector dels
socialistes bascos ascendit fins a la mateixa direcció
del partit.
El que va començar presentant-se
com una defensa política de la democràcia
i de la Constitució contra el terrorisme aviat
es va començar a revelar com una guerra patriòtica
d'Espanya contra el "separatisme" --al principi
només basc, aviat també català--
i no van trigar a veure com intel·lectuals amb
un notori passat abertzale i/o socialista, com
Jon Juaristi i Edurne Uriarte, s'entregaven a la regeneració
ideològica del nacionalisme espanyol i a l'apologia
de la unitat d'Espanya amenaçada, mentre que
altres inte.·lectuals de passat àcrata,
com Fernando Savater, sense arribar tan lluny i aparentant
mantenir un vincle ideològic amb aquell passat,
denunciaven irats el gran frau del "progressisme
antiaznarista" i enarboraven raons suposadament
d'esquerres per votar el PP.
El que va passar en els dies posteriors
a l'11-M i els pronunciaments periodístics sobre
aquells successos --a El País, a Abc
i a La Razón-- de membres i simpatitzants
de ¡Ja N'hi ha Prou! com Martínez Gorriarán,
Iñaki Ezkerra, Jon Juaristi, Fernando Savater
i Antonio Muñoz Molina, deixen molt pocs dubtes
sobre quins havien arribat a ser els autèntics
objectius polítics que movien el moviment
constitucionalista: perpetuar el PP en el poder.
Identificació de la Constitució
amb el PP
3.-- L'intent de capitalització
i instrumentalització política partidista,
en benefici del PP, del creixent rebuig ètic
als crims d'ETA que s'havia anat produint en la societat
basca. En la promoció i l'extensió d'aquesta
actitud hi havien jugat un paper essencial --al llarg
de molts anys i disputant el carrer a les hosts batasuna--
grups pacifistes com Gest per la Pau, als quals els
nous herois de la lluita antiterrorista menyspreen,
repudien i intenten marginar socialment.
Una campanya mediàtica intenta,
i en gran mesura aconsegueix, gravar en la ment dels
espanyols la falsa idea que "només el PP
ha lluitat i lluita contra ETA sense ambigüitats
i de forma conseqüent".
Paradoxalment, el que ¡Ja N'hi
ha Prou! s'entesta a presentar com una superació
política del previ rebuig només ètic
del terrorisme d'ETA encobreix en realitat la moralització
d'una opció política partidista: la defensa
"conseqüent" de la Constitució
(progressivament identificada amb el vot al PP) es presenta
fraudulentament com una obligació moral de tot
aquell que rebutgi el terrorisme. Amb el corol·lari
obvi que qui no defensi la Constitució (qui no
voti el PP) serà qualificat de còmplice
del terrorisme. En aquesta operació hi porta
a terme un paper essencial la cínica utilització
de les víctimes del terrorisme.
Instrumentalització de les
víctimes
4.-- La instrumentalització
política partidista de les víctimes d'ETA,
amb una enorme diversitat social, política i
ideològica (l'únic que tenen en comú
tots els assassinats per ETA és que a tots els
ha assassinat ETA) que es transmuta en unitat sagrada
i en comunió dels sants --de la qual s'afanyen
a beneficiar-se els vius-- mitjançant la seva
transsubstanciació ideològica en màrtirs
de la Constitució que interpe.·len els
votants des de l'altre món --exigint el vot per
al front constitucionalista (per al PP)-- a través
dels seus representants sacerdotals en aquest: els líders
de ¡Ja N'hi ha Prou!, ungits amb l'oli sagrat
de l'amenaça d'ETA que els converteix en "víctimes
prospectives" amb un peu en aquest món i
l'altre en comunicació mística amb les
víctimes efectives, amb els morts.
S'aconsegueix així una sacralització
d'allò per què suposadament van morir
els màrtirs, la Constitució, i es converteix
en tabú la seva crítica i en obligació
religiosa l'escrupolós respecte de la seva literal
integritat: ¿com esmenar ni una coma d'allò
per què tanta sang ha estat vessada? Potser no
és casual que en el disseny d'aquesta estratègia
martiriològica, mimètica de la que va
permetre a ETA als seus inicis sacralitzar la seva causa,
hi hagin participat tants exetarres.
Un d'ells, Jon Juaristi, convertit al
judaisme i al sionisme, va batejar els constitucionalistes,
ebri de retòrica, com "els jueus d'Euskadi".
Tan absurda analogia (ETA sempre ha estat, afortunadament,
molt lluny de ser un Estat i els jueus alemanys, desgraciadament,
mai van disfrutar, com els constitucionalistes
a Euskadi, de la protecció d'un Estat infinitament
més poderós que els qui els perseguien)
només adquireix sentit si es pensa que el model
primigeni, gens inconscient, d'aquesta necròfila
operació de màrqueting polític
amb les víctimes d'ETA és la capitalització
de les víctimes de la Shoah pels líders
sionistes que van construir l'Estat d'Israel: la immensa
majoria d'aquells milions de morts, dels quals tants
rèdits ha obtingut l'Estat sionista, no eren
sionistes i només es van convertir en jueus ètnics
perquè així ho va decretar l'antisemitisme
nazi.
Moviment nacional d'aroma feixista
5.-- La promoció d'un estil
de pràctica, d'organització i de lideratge
polítics d'inequívoca aroma feixista.
Molt poc democràtic és
l'olor que desprèn un "moviment nacional
per sobre dels partits", liderat per un heroi amb
una intrepidesa, un sacrifici, una gallardia i un valor
en la guerra contra el terrorisme que el situa per sobre
dels candidats a lehendakari, dels quals unifica
i sintetitza mans i partits, i l'autoritza a exigir
adhesió incondicional a la seva persona i una
submisa acceptació, sense cap mena d'indici de
crítica, de les seves idees-ordres i les seves
condemnes i anatemes.
Qui millor representa la novetat aportada
per la síntesi "sense complexos" d'aquestes
cinc innovacions del moviment nacional constitucionalista
a la ideologia antiterrorista és sens dubte Jon
Juaristi, que --no content de passar de la crítica
de l'imaginari nacionalista basc a El linaje de Aitor
a la reinvenció de l'imaginari nacionalista espanyol
a El sueño de la España ancestral--
no ha tingut manies a aplaudir públicament en
articles de premsa els assassinats premeditats de palestins
per part del Govern de Sharon i la seva política
terrorista de neteja ètnica ni a declarar-se
--a La tribu atribulada i en nombrosos articles--
admirador i seguidor de la dreta neoconservadora nord-
americana i decidit partidari de la política
imperial i bel·licista dels Estats Units.
L'article que Jon
Juaristi va publicar a Abc l'endemà de
la matança d'Atocha, en què es lamentava
amb xuleria pel seu "encert" al predir l'autoria
d'ETA ("ja indistingible --assegurava-- del terrorisme
islàmic en les seves formes d'actuació")
i feia una crida a votar el PP i a recordar i maleir
per sempre, en nom dels morts d'Atocha, els vilipendiats
noms dels qui ens havíem atrevit a opinar que
el poder mortífer d'ETA estava seriosament minvat,
és una desoladora prova dels extrems de ceguesa,
de servilisme i de vilesa a què han arribat alguns
constitucionalistes que anomenen "antiterrorisme"
i "defensa de la democràcia" l'apologia
del nacionalisme bel·licista espanyol, nord-americà
i sionista de José Maria Aznar, de George Bush
i d'Ariel Sharon.
|