Després de l'apoteosi del pactisme que es va viure el 30 de setembre al Parlament, ens hem volgut fer la il·lusió que la cosa anava més enllà i han abundat les veus que parlen del tancament d'un cicle històric i l'obertura d'un altre, així com de la liquidació del pujolisme, del postpujolisme i del cripto, el para i el protopujolisme, si fa falta.

Però potser encara és d'hora per llançar tantes campanes al vol. A la vista de la remor de tambors que arriba del govern i de les altes instàncies jurídiques espanyoles (per qüestions d'higiene, obvio cap referència a la caverna sempiterna i les seves serenates per a esmoladors de ganivets), no se li escapa a ningú que, al seu pas pel Congrés, el projecte estatutari acumula tots els números per patir un tijeretazo d'escàndol, que el deixi jivaritzat en matèria de competències, finançament i afirmació nacional: exactament els punts que se suposa que marquen la diferència respecte a l'anterior llei orgànica. Després serà només qüestió d'habilitat vendre el que en quedi com un miracle de l'Espanya plural, i acabar de consagrar Zapatero com a nou líder del catalanisme polític. I què en traurem, a canvi? Doncs una mica més de peix al cove, ço és, pujolisme pur i dur. És a dir, que la classe política catalana haurà fet el seu ardu i espectacular exercici de pactisme acrobàtic per arribar si fa no fa al punt d'arrencada.

Que, al cap a la fi, era el màxim a què s'aspirava. No sóc dels que pensen que no calia escometre la reforma de l'Estatut: ben al contrari, era necessari fer-ho i, una vegada engegat el procés, era del tot imprescindible arribar a un gran acord com el que es va produir i escenificar el dia 30. El supòsit contrari, que no hi hagués hagut nou Estatut per manca d'acord o de majoria, hauria produït una fractura política que la societat catalana hauria pagat caríssima, tant davant de si mateixa com davant d'Espanya. El problema resideix en el fet d'haver assumit de bon començament com a condició sine qua non que el nou Estatut havia d'adequar-se a la Constitució. Com prou hem tingut ocasió de comprendre, els Estatuts d'Autonomia emanen i depenen d'una norma superior, que és la Constitució, i, si aquesta no és prèviament reformada, per força qualsevol nou Estatut haurà d'acabar per encabir-se dins d'uns marges molt concrets, que no són altres que els mateixos de sempre. Mereix encomi la capacitat dels líders polítics catalans per arribar a acords de pes, però ara fóra oportú preguntar-los per a què.

Aquest no volia ser un article sobre l'Estatut, sinó, com diu el títol, contra el pactisme. Però ja dic que en aquest Estatut jo no hi sé veure més que una enorme filigrana pactista per a més glòria d'una manera d'entendre Catalunya basada en el reconeixement del fet que aquí els qui manen al final són sempre uns altres i en un pànic atroç a estripar mai la baralla. Al llarg del procés de redacció de l'Estatut, s'han sentit veus que demanaven aprofitar l'avinentesa perquè s'exercís un gest contundent de sobirania. Això per descomptat no s'ha fet, sinó que ens hem limitat a pactar amb nosaltres mateixos els termes de la nostra submissió: i ara no vull dir que ho haurem de lamentar durant molt de temps, perquè seria ridícul. Només vull dir que, durant molt de temps, les coses continuaran exactament com han estat fins ara. Que seguirem avorrint-nos, lamentant-nos que no se'ns estima prou i que no se'ns valora com ens mereixem. I ho farem amb dedicació, perquè en el fons això és el que ens agrada.

Sé que molts m'objectaran que el pactisme es troba als fonaments mateixos de Catalunya i que en bona part n'explica la perduració, perquè ha estat allò que l'ha mantinguda com un país pròsper i avançat fins i tot en les condicions històriques i polítiques més adverses. També podrien afegir que és preferible el pactisme al maniqueisme i la inflexibilitat. I en bona part és cert, però també ho és que, quan has assumit com a pròpia una estratègia basada únicament en el pacte, fàcilment et trobaràs negociant a la menuda els serrells de la teva pròpia anul·lació. És el pactisme a ultrança el que ha modelat la catalana com una societat essencialment claudicant, que quan infla el pit se sent incòmoda i en el fons espera que vingui aviat algú a abaixar-li els fums, per després poder-se'n queixar.