Com ja és prou sabut de tothom, agents de paisà de Scotland Yard van matar fa uns dies un jove de 27 anys, Jean Charles de Menezes, en una estació del metro de Londres. Els policies van disparar perquè la conducta del jove, que va sortir corrents quan li van donar l'alto, els va fer sospitar que podia tractar-se d'un terrorista. Després va resultar que el tal Menezes era un ciutadà brasiler, immigrat a Londres des de feia quatre anys, on treballava com a electricista, i que es tractava d'una persona del tot innocent: fa un parell d'anys se n'hauria dit una víctima col·lateral, però es veu que la parauleta ja ha passat de moda. Menezes tenia el visat caducat, i hi ha qui aventura que potser per això va fugir de la policia: tot i que també entra dins del possible que senzillament s'espantés pel fet que volguessin aturar-lo uns paios armats i amb pintes patibulàries, sobretot al metro d'una ciutat assolada fa poc per... atacs terroristes, en efecte. Ho apunto perquè jo mateix m'hauria acollonit, què volen que els digui. Bé. D'entre les moltes circumstàncies edificants que concorren al cas, trobo digne de ser subratllat el fet que els dispars que van liquidar Menezes s'efectuessin quan els agents ja el tenien reduït a terra: un tret a l'esquena i set al cap. Scotland Yard i el govern britànic, per boca del seu primer ministre Blair, es van afanyar a emetre una petició de disculpa purament formulària, acompanyada de l'advertiment que l'ordre de tirar a matar contra els sospitosos de terrorisme es mantenia vigent. La cosa recorda aquell xèrif d'un poble del Mississipí, que, davant del cadàver d'un negre mort per cinquanta-quatre impactes de bala, va declarar que mai no havia vist un suïcidi tan cruel.

Això del xèrif era un acudit dolent, però no rigui, Menezes, que vostè (sí, vostè que em llegeix) també és un Menezes, de seguida en parlem. Al debat, ara tan encès, sobre què és prioritari, si la seguretat o les llibertats civils, hi falta, al meu modest entendre, una consideració prèvia: la gent, molta gent, massa gent, és imbècil. Aquesta observació resulta oportuna si tenim en compte que un imbècil, quan se li proporciona una arma, se li encomana una missió d'alta importància i se li concedeix una llicència per matar, deixa de ser un simple imbècil per convertir-se en una bèstia altament perillosa. La pregunta, doncs, és la següent: quants imbècils ascendits a bèsties altament perilloses hi ha entre els encarregats de vetllar perquè no ens passi res de dolent? Resulta una mica paradoxal que, precisament en nom de la seguretat col·lectiva, haguem de veure buidar-se el carregador d'una arma de foc damunt del crani d'un innocent que havia comès el descuit d'anar a agafar el metro. Un no pot evitar pensar que no deu caldre ser brasiler, ni electricista, ni tan sols viure a Londres, perquè coses com aquesta es repeteixin; que més persones poden córrer la sort del tal Menezes: de fet, les altes autoritats britàniques (i alguna d'espanyola, que ho ha beneït) ja han fet saber que no ho descarten, "si f os necessari". La vella qüestió de qui vigila els vigilants torna a plantejar-se amb absoluta urgència.

Tanmateix, la justificació del terrorisme d'Estat mitjançant la invocació de l'esperit sant de la seguretat s'ha convertit en cosa freqüent d'un temps ençà. A dia d'avui, les mostres més brutals ens les ha proporcionat Vladímir Putin, amb les massacres al teatre Dubrovka de Moscou i a l'escola de Beslan, a Ossètia del Nord, en què, com a resposta als segrests perpetrats per terroristes txetxens (una comunitat, sigui dit de passada, que el senyor Putin va portant cap a l'extermini mentre presideix solemnes cerimònies en memòria de les víctimes del nazisme), es va ordenar la matança indiscriminada de segrestadors i segrestats. Mort el ca s'ha acabat la ràbia, ve a ser la filosofia subjacent: la mateixa que van aplicar els executors del tal Menezes.

Aquí, de moment, ens trobem en una fase de foment indiscriminat de la paranoia. Als nostres aeroports, per exemple, els controls de seguretat s'han convertit en una manicomial pantomima en què la gent s'amuntega emprenyada al davant dels detectors de metalls per despullar-se de cinturons, anells, rellotges o sostenidors, i sotmetre's a tota mena d'humiliacions mentre pensa seriosament a imitar el famós exabrupte de Joan Laporta. Tot s'hi val, des d'importunar la ciutadania fins a intimidar-la o directament matar-la, per tal de protegir-la de tot mal. Llàstima que després els desplegaments de seguretat fallin clamorosament, fins al punt que els atemptats mortals de Londres es cometessin en plena cimera del G-8 i l'endemà que la ciutat hagués estat elegida seu olímpica, i que a sobre es repetissin amb tota puntualitat dues setmanes després, sense que s'haguessin de lamentar més víctimes per pura casualitat: però la vigilància va tornar a ser del tot inoperant. El personal es queda amb la sensació que l'espectacular zel de les nostres autoritats només serveix per fer-li la vida més inhòspita, però no per aturar els assassins, que semblen moure's ben a pler. Per si de cas, vostè (sí, vostè que em llegeix), amic Menezes, amiga Menezes, vagi amb molt de compte: si un assassí fanàtic no el fa saltar pels aires, és possible que algun servidor de l'ordre públic li obri el cap a trets per comprovar que no hi dugui amagada una bomba.