En un oportú article, Fèlix Martí analitzava l'altre dia en aquest diari el pla Ibarretxe. Hi deia que la sensibilitat contemporània rebutja la violència, fins i tot en causes justes i "tant amb el terrorisme com amb les solucions militars imposades des de Washington, des de Moscou o des de qualsevol altre centre de poder". És una intel·ligent observació: la violència col·lectiva és un fet en augment i alhora cada cop és més evident el disgust que provoca en l'opinió pública -a la qual, per cert, només se li fa cas quan coincideix amb els plans del poder-; alhora lamentem, també des del poder, la violència individual, sense adonar-nos que n'és una filla natural, i no dels programes de televisió que són una simple cortina de fum. És evident que la lluita armada per aconseguir l'autodeterminació no té ja consens popular, ni tan sols a Euskadi o a Irlanda del Nord on hi ha una llarga i sinistra tradició. De la mateixa manera, solucionar els problemes a canonades, a la majoria ens sembla repugnant, sobretot perquè els anomenats "danys col·laterals" volen dir la mort de milers d'innocents que a sobre eren víctimes del problema que s'intenta solucionar.

Tornem al pla Ibarretxe: que el País Basc és un problema, en totes les èpoques, per a l'espanyolisme, l'unitarisme i el centralisme és una evidència innegable; que el recurs a la violència està acabant-se, és, em sembla a mi, una altra evidència, malgrat que hi pugui haver alguna cuejada final. No queda més que un recurs: apel·lar a la democràcia i al diàleg. Seure en una taula a negociar. Això, però, ensopega amb un escull; que per dialogar cal que les parts cedeixin una mica. Qualsevol altra fórmula, ja no és una negociació. L'Estat espanyol fins ara no ha trobat o no ha volgut trobar cap fórmula de diàleg, pacífica i democràtica, insisteixo. Doncs el govern Ibarretxe sí que ha trobat una fórmula, per negociar amb l'Estat: ni independents ni província, sinó lliurement associats; l'ha fet públic i ha dit: "Ara, parlem-ne", i tot això ho ha fet democràticament i pacíficament. Fins al moment, les respostes han estat -quina paradoxa!- clamar en pro de la violència. Tots a la presó, diu Fraga; que es matin entre ells, sense policia, diu Rodríguez Ibarra; tots excomunicats i a l'infern, clama Rouco Varela. Per ara, l'únic pacifista és Ibarretxe. No els fa vergonya, als nacionalistes espanyols?