Una de les il·lusions més persistents de la humanitat és que hi ha sectors de la raça humana millor o pitjors moralment que els altres. Aquesta creença adopta moltes formes diferents, cap de les quals no té una base racional. És natural que pensem bé de nosaltres mateixos, i d'aquí, si els nostres processos mentals són simples, del nostre sexe, classe, nació o època. Entre el escriptors, però, especialment els moralistes, és corrent una expressió menys directa de l'autoestimació. Tendeixen a pensar malament de llurs veïns i coneguts, i per tant a pensar bé dels sectors de la humanitat als quals ells mateixos no pertanyen. Lao-Tzé admirava els ''homes purs de la vellúria'', que visqueren abans de l'adveniment de la sofisticació confuciana. Tàcit i Madame de Stael admiraven els germànics perquè no tenien emperador. Locke tenia bon concepte dels "intel·ligents americans'' perquè no s'havien deixat esgarriar pels sofismes cartesians.

Una forma força curiosa d'aquesta admiració per als grups als quals l'admirador no pertany és la creença en la virtut superior dels oprimits: les nacions sotmeses, els pobres, les dones i els infants. El segle divuitè, alhora que conqueria l'Amèrica dels indis, reduïa els camperols a la condició de treballadors pauperitzats i introduïa les crueltats de la primera industrialització, es plaïa a sentimentalitzar sobre el "noble salvatge'' i la "vida senzilla del pobre''. La virtut, hom afirmava, no la trobareu a les corts: però les dames de la cort podien gairebé assolir-la tot disfressant-se de pastores. I pel que feia al sexe mascle:

Feliç l'home, el desig i la cura del qual
es limiten a uns pocs acres paterns.

No obstant això, per a si mateix, Pope s'estimava més Londres i la seva vil·la a Twickenham.

En la Revolució francesa la virtut superior dels pobres esdevingué una qüestió de partit, i així ha estat de llavors ençà. Per als reaccionaris els pobres esdevingueren la ''gentussa'' o la ''xusma''. Els rics descobriren, amb sorpresa, que hi havia persones tan pobres que ni tan sols no posseïen "uns pocs acres paterns''. Els liberals, tanmateix, continuaren idealitzant els pobres camperols, mentre que els intel·lectuals socialistes o comunistes feien el mateix amb el proletariat urbà -un costum al qual tornaré més endavant, ja que esdevingué important únicament en el segle vint.

Al segle dinou el nacionalisme introduí un substitutiu del noble salvatge: el patriota d'una nació oprimida. Els grecs, fins que aconseguiren d'alliberar-se dels turcs, els hongaresos fins l'Ausgleich de 1867, els italians fins el 1870, i els polonesos fins després de la guerra del 1914-18 eren considerats romànicament com a races dotades poèticament, massa idealistes per a triomfar en aquest món pervers. Els irlandesos eren considerats pels anglesos com a posseïdors d'un encís especial i d'una penetració mística fins el 1921, quan hom descobrí que les despeses de continuar oprimint-los arribarien a ésser prohibitives. D'una en una, aquestes nacions arribaren a la independència, i aleshores hom trobà que eren just com les altres; l'experiència amb les nacions ja alliberades, però, no destruí en res la il·lusió pel que feia a les que encara lluitaven. Les velles dames angleses s'entendreixen encara parlant de la '' saviesa oriental'' i els intel·lectuals americans de la ''consciència de la terra'' dels negres.

Les dones, pel fet d'ésser l'objecte de les més fortes emocions, han estat vistes encara més irracionalment que els pobres o les nacions sotmeses. No penso pas en el que diuen els poetes sinó en les sòbries opinions d'homes que s'imaginen ésser racionals. L'Església ha tingut dues opinions oposades: d'una banda, la dona era la Temptadora, que portava els monjos i els altres al pecat; de l'altra, era capaç de santedat fins a un punt gairebé més gran que el de l'home. Teològicament, els dos tipus estaven representats per Eva i la Verge. En el segle dinou la, naturalment, dones "dolentes'', però els dignes victorians, a diferència de sant Agustí i els seus deixebles, no haurien admès que aquestes pecadores els podien temptar, i no els plaïa de reconèixer llur existència. Com a ideal de la dona casada hom creà una mena de combinació de la Mare de Déu i la dama dels llibres de cavalleries. Era delicada i elegant, la seva bellesa podia ésser malmesa pel contacte amb el món ordinari, tenia ideals que podien ésser entelats pel contacte amb la maldat; així com els celtes, els eslaus i el noble salvatge, però en un grau encara més alt, gaudia d'una natura espiritual, que la feia superior a l'home però inapta per als negocis, la política o el control de la pròpia fortuna. Aquest punt de vista encara no està totalment extingit. No fa gaire temps, com a rèplica a un discurs que vaig fer en defensa del salari igual per a treball igual, un mestre d'escola anglès m'envià un pamflet publicat per una associació de mestres, defensant l'opinió contrària, la qual mantenia amb curiosos arguments. Deia de la dona: ''Nosaltres li donem gustosament el primer lloc com a força espiritual; la reconeixem i la reverenciem com a la part angèlica de la humanitat; li donem la superioritat en totes les gràcies i els refinaments de què som capaços com a éssers 'humans; desitgem que conservi totes les seves atractives formes de vida femenines.'' ''Aquesta petició'' -que les dones s'acontentin amb salaris més baixos- "va de nosaltres a elles sense cap esperit egoista, ans al contrari, per respecte i devoció a les nostres mares, mullers, germanes i filles... El nostre propòsit és sagrat, una veritable croada espiritual.''

Fa cinquanta o seixanta anys un llenguatge semblant no hauria despertat cap comentari, llevat del d'un grapat de feministes; avui dia, d'ençà que les dones han guanyat el vot, arriba a semblar un anacronisme. La creença en llur superioritat "espiritual'' formava part de la determinació de mantenir-les en un estat d'inferioritat econòmicament i políticament. Fins que els homes foren derrotats en aquesta batalla, hagueren de respectar les dones, i els oferiren ''reverència'' com a consol de llur inferioritat.

Un desenvolupament en certa manera similar s'ha produït dins l'opinió dels adults envers els infants. Els infants, com les dones, eren teològicament perversos, especialment segons els evangelistes. Eren membres de Satanàs, no estaven regenerats. Com el doctor Watts digué admirablement:

Un sol cop del Seu ceptre poderós
pot enviar els joves pecadors de pressa a l'intern.

Calia que fossin ''salvats''. A l'escola de Wesley "s'efectuà una vegada una conversió general, ...llevat solament d'un pobre noi, que dissortadament resistí a la influència de l'Esperit Sant, per la qual cosa fou severament fuetejat...'' Però durant el segle dinou, quan l'autoritat paterna, com la dels reis, sacerdots i marits, se sentí amenaçada, es posaren de moda mètodes més subtils de sufocar les insubordinacions. Els infants eren "innocents''; igual que les dones bones tenien una "puresa''; calia que fossin protegits de tota coneixença del mal, no fos que llur puresa es perdés. Més encara, tenien una mena especial de saviesa. Wordsworth popularitzà aquesta opinió entre els pobles de parla anglesa. En primer lloc posà de moda atribuir als infants

Als instints davant els quals la nostra natura mortal
tremolà com una cosa culpable sorpresa.

Ningú, al segle divuitè, no hauria dit a la seva filleta, llevat del cas que fos morta:

Tu descanses en el si d'Abraham tot l'any
l'adores a l'altar més secret del temple.

En el segle dinovè, però, aquesta opinió esdevingué molt comuna; membres respectables de l'Església Episcopal -i àdhuc de l'Església Catòlica- ignoraven desvergonyiment el pecat original, tot xalant-se amb l'heretgia de moda, que

. . .Arrossegant núvols de glòria venim
de Déu, el qual és la nostra llar:
El cel descansa al damunt nostre en la infantesa.

Tot això conduí al resultat habitual. Començà a semblar poc correcte de surrejar una criatura que reposava en el si d'Abraham, o usar la vara amb preferència als "alts instints'' per fer-la ''tremolar com una cosa culpable sorpresa''. I així els pares i els mestres d'escola es trobaren que els plaers que treien d'infligir càstigs s'anaven escurçant i es desenvolupà una teoria de l'educació que prenia en consideració el benestar de l'infant, i no solament la conveniència i la sensació de poder de l'adult.

L'únic consol que els adults es van poder oferir fou la invenció d'una nova psicologia infantil. Els infants, després d'haver estat membres de Satanàs en la teologia tradicional i àngels il·luminats místicament en la ment dels reformadors de l'educació, han tornat a ésser petits dimonis -no dimonis teològics inspirats pel Dolent, sinó científiques abominacions freudianes inspirades per l'Inconscient. Cal dir que són molt més perversos que no eren en les diatribes dels monjos; despleguen, en els textos moderns, una ingenuïtat i una persistència en les imaginacions pecaminoses a les quals res en el passat no pot ésser comparada llevat de sant Antoni. ¿És tot això, a la fi, la veritat objectiva? ¿O és simplement una compensació imaginativa de l'adult pel fet de no ésser-li ja permès d'apal1issar les petites pestes? Deixem que els freudians hi responguin, cadascun pels altres.

Dels diferents exemples que hem considerat sembla ben clar que el moment en què es atribuïda una virtut superior als oprimits és transitori i inestable. S'inicia solament quan els opressors comencen a tenir mala consciència, i això passa quan llur poder ja no és segur. La idealització de la víctima és útil durant un cert temps: si la virtut és el més gran dels béns, i si la subjecció fa els pobles virtuosos, és millor de refusar-los el poder, ja que destruiria llur virtut. Si és difícil per a un home ric d'entrar en el regne dels cels, és per part seva un acte noble de conservar 1a seva fortuna i d'aquesta manera arriscar la benaurança eterna a profit dels germans més pobres. Era un formós sacrifici per part dels homes el fet d'alleujar les dones de la feina bruta de la política. 1 així successivament. Però tard o d'hora la classe oprimida argüirà que la seva virtut superior és una raó a favor de la pròpia assumpció del poder, i els opressors es trobaran que llurs pròpies armes es giraran contra ells. Quan finalment el poder ha estat igualat, esdevé evident per a tothom que totes les xerrameques sobre la virtut superior eren un disbarat, i que eren completament innecessàries per a l'exigència d'igualtat.

Pel que fa als italians, els hongaresos, les dones i els infants, hem recorregut el cicle complet. Però encara n'estem a la meitat en el cas que té més importància en el temps present: el del proletariat. L'admiració del proletariat és molt moderna. El segle divuitè, quan lloava ''els pobres'', pensava sempre en els pobres rurals. La democràcia de Jefferson es deturava en arribar a la plebs urbana; ell desitjava que els Estats Units romanguessin un país d'agricultors. L'admiració del proletariat, així- com la de les preses, les centrals elèctriques i els avions, forma part de la ideologia de l'era de les màquines. Considerada en termes humans, té tan poc a favor seu com la creença en la màgia cèltica, l'ànima eslava, la intuïció femenina o la innocència dels infants. Si en veritat es donava el cas que una mala alimentació, poca educació, manca d'aire i de sol, condicions d'allotjament insanes i excés de treball produeixen gent millor que la gent produïda per una bona alimentació, aire lliure, educació i allotjament escaients i una proporció raonable de descans, aleshores tota l'argumentació per a una reestructuració econòmica s'ensorraria, i podríem alegrar-nos que un percentatge tan gros de la població fruís de les condicions que fan la virtut. Per obvi que sigui aquest argument, però, molts d'intel·lectuals comunistes i socialistes consideren de rigueur pretendre que troben els proletaris més dignes d'estimació que les altres persones, ensems que professen el desig d'abolir les condicions que, d'acord amb ells, són les úniques que produeixen éssers humans bons. Els infants foren idealitzats per Wordsworth i desidealitzats per Freud. Marx fou el Wordsworth del pro1etariat; el seu Freud encara ha d'arribar.