Per tal d'establir eIs llocs comuns o topoi del periodisme sobre terrorisme, que hem definir com alineat en l’antiterrorisme (tota la premsa tret d'«Egin»), hem agafat com a unitat d'anàlisi 960 notícies relacionades amb el tema, aparegudes bàsicament als diaris «La Vanguardia», «El País» i «El Mundo», i a l'«Avui», «EI Periódico de Catalunya», «ABC», «El Diario Vasco», «Diario 16», «El Sol» (desaparegut) i «El Independiente» (desaparegut).

La unitat temporal és la dècada 1987-1996, considerats aquests anys com a extrems d'una corba de Gauss que té la seva màxima freqüència entre 1991 i 1994, període que concentra un elevat nombre d'èxits policials i que no és estrany que estiguin relacionats amb la incidència de notícies perquè són els que generen més impacte propagandístic; podem dir que, en el periodisme enfrontat a ETA, mediàticament l'ona expansiva de la detenció és inversament proporcional a l'ona expansiva de la bomba. No s'ha arribat al silenci de l'atemptat terrorista que alguns preconitzen, però s'ha contrarestat amb l'amplificació dels cops antiterroristes. La llibertat d'expressió no se'n ressent.

Només numèricament, ja tenim un element nou a sumar al de l'elecció de les fonts en la política mediàtica antiterrorista: els èxits antiterroristes generen més opinió pública que els atemptats terroristes mateixos.

L'estudi, que tan sols pretén ser un pla general amb l'objectiu obert per contextualitzar el particular -cas Hipercor-, només ha pres en consideració els titulars i, en alguns casos, subtítols i destacats, però sense entrar en els redactats. Davant la relativa magnitud de la mostra, tanmateix -si més no comparada amb les d'altres estudis que hem consultat-, no descarto ampliar l'anàlisi en una recerca posterior. Una forma d'estudi seria, per exemple, a partir dels subjectes: ETA, víctimes, autoritats. Una altra, els articles construïts únicament a partir de fonts policials i, dins d'aquests, els periodistes que cuinen tots els seus articles a partir d'aquesta ùnica font, de manera que acabes aplicant el dubte metòdic universal que s'aplica a alguns periodistes d'«Egin»: on és el despatx d'aquests periodistes, al diari en el qual signen o allà on sigui que s'aixopluga l'ùnica font amb què es relacionen?

Hi ha una altra possibilitat de dissecció d'un cos tan ampli, com la de la relació dels moments de freqüència més alta de producció de notícies amb el temps global polític en el qual es desenvolupen, posant-los per tant en contacte amb la doble estratègia comunicacional enfrontada que anem delineant: què pretenia ETA i què pretenia el Govern en aquell pic estabilitzat de la corba 1991-1994.

L’agrupament temàtic de la recerca present ha estat fet partint de set epígrafs que donen suport o contribueixen a demostrar la meva hipòtesi de mcm mediatitzats pel conflicte i a favor d’una de les parts. És, doncs, una tria qualitativa, hermenèutica, no quantitativa, encara que ressenyem les xifres corn a complements de significat, ja que són significatives:

-ETA enquadrada en la delinqüència comuna. Expressió de la crueltat amb 42 impactes.

-Implicació de nens com a víctimes de les accions terroristes i majors desastres que s'haurien pogut esdevenir arran dels atemptats. Expressió suplementària de la crueltat amb 20 impactes.

-ETA com a organització mafiosa. Expressió complementària de la delinqüència comuna amb 14 impactes.

-Èxits policials. Expressió de la derrota d'ETA amb 34 impactes.

-Optimització del final de la violència. Expressió suplementària de la derrota d'ETA amb 34 impactes.

-Divisions internes ETA/HB. Expressió suplementària de l'optimització del final de la violència amb 75 impactes.

-Divisions entre els presos d'ETA. Expressió suplementària de l'optimització del final de la violència amb 48 impactes.

El resultar d'aquest treball, arran dels topoi o llocs comuns, és que les notícies sobre terrorisme arriben als lectors amb els factors de crueltat molt ben puntualitzats, per tal d'incrementar el rebuig social; com si en la inflació de violència real i fictícia que ens amara, no fos la mort lliure d'adjectius prou tràgica per commoure'ns. Només amb aquesta finalitat es por explicar la pornografia del succés, més pròpia de la premsa sensacionalista o tabloide en evidenciar tot un ventall de circumstàncies que encareixen el crim, des de l'assassinat en presència d'algun familiar de la víctima, fins a la fogonada a boca de canó, la rematada, la mutilació o les seqüeles psicològiques cròniques. És una informació literalment visceral, que Manuel Vázquez Montalban va explicar lúcidament arran de l'atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic: «(..) Es comprensible la reacción indignada de una comunidad agredida por la muerte de niños, justificada con 20 duros de ideologia; pero no es comprensible que se fomente esa visceralidad tanto desde el poder como desde los medios de informacíón». «El País» (3/VI/ 199 1).

I a la demanda social de rebuig s'afegeix la política de deslegitimació del terrorisme com a forma de violència d'arrel política per situar-la en el camp comú. Tenen, en aquest ordre, el valor de models, les definicions d'ETA fetes per Felipe González i José Barrionuevo, en aquell moment president del Govern espanyol i Ministre de l'Interior respectivament, arran de l'atemptat d'Hipercor: «banda de asesínos, fanáticos, satánicos y totalitarios» (Felipe González) i «ETA no es una organización política o militar, es una banda de criminales» (José Barrionuevo). («ABC», 28/VI/1987)

Dóna suport ai fet de considerar els etarres com a assassins rasos, la utilització dels nens no solament com a víctimes reals, sinó com a eventuals víctimes mediàtiques: els atemptats que tenen lloc ai costat de centres escolars. Igualment, hi ha una indiscriminació estrictament mediàtica, d'atemptats que podrien haver fet autèntiques massacres, tipus locus ubi al Camp del Barça o a una benzinera. Es vulnera d'aquesta forma un dels principis bàsics del periodisme que és tan senzill com que l`especulació no és notícia; però també aquí el fi justifica els mitjans. Finalment, la inscripció directa compartiment estanc de les màfies, com a punt àlgid de la inducció. Tots els altres factors que hem enumerat van encaminats a demostrar que ETA por ser derrotada per la policia, la qual cosa, lligada argumentativament en sil·logisme a l'anterior premissa, esdevé pura lògica: si ETA és una banda de delinqüents, és la policia qui ha de fer-la caure. És un espectre que comença amb un hàbit policíac força estès, l'amplificació dels seus èxits. Només així es poden entendre tantes detencions de números u, dos i tres; tantes desarticulacions de la cúpula; tantes caigudes dels comandos més sanguinaris, etc. Però perquè això es tradueixi en grans lletres de motlle, necessita de la complicitat -paraula que ve molt bé- d'un periodista que prefereix un titular, una obertura de plana o una portada, a un racó en la paret mitgera dels nínxols mediàtics, altrament dits esqueles.

Passa semblantment amb les conclusions precipitades de divisions en els diferents sectors de l'MLNV, que, unides als èxits repressius esmentats, incrementarien la imatge de feblesa del moviment. Un cop més, la realitat desmenteix la notícia en aquest relliscós terreny del terrorisme: ni HB ni ETA han patit escissions en la dècada que contemplem.

Hi ha, en aquest ítem, un factor a ressenyar. El cas general de la conversió mediàtica del villano en heroi quan deixa el moviment abertzale, i un cop esdevingut protagonista passa a tenir un espai als mcm que abans o no havia tingut, o havia estar minso. Els conversos, d'altra banda, solen donar molt de joc en una estratègia comunicacional de confrontació, ja que a necessitat de legitimar-se en el medi ambient sociològic que els dóna asil polític els porta a la hipercrítica, a allà que vulgarment se'n diu ser mes papistes que el Papa, i que sense sortir de Roma té un inequívoc precedent en l'etarra Saül de Tars, batejat democràticament com sant Pau.

Aquesta trajectòria es pot seguir pulcrament en el cas paradigmàtic de Txema Montero, que en la dècada 1987-1997 passa del més profund dels inferns del Dant -en ser el representant d'HB al Parlament d'Estrasburg, votat per prop de 40.000 catalans poc abans de la massacre d'Hipercor- al setè cel de Sisa, atès que no solament per passiva deixa HB, sinó que per activa acaba presidint la Fundació Sabino Arana, que tributa òrbites sobre el nucli pesant del PNB.

Per al cas de la cavalcada de Montero des de la villania a l’heroïcitat sobre el cavall mediàtic, valdria perfectament l'evolució dels titulars que recull Joseba Sarrionandia [1] del diari parisenc «Moniteur Universal» al llarg del mes de març de 1814, des que Napole6 fuig de l'illa d'Elba fins que retorna a Paris. La successió cronològica és aquesta, a partir de la traducció castellana del llibre: «El monstre s'ha escapat del seu desterrament» (9/III); «L'ogre cors ha desembarcat a Cape Jean» (10/III); «El tigre ha aparegut a la zona de Gap. Cap allà es dirigeixen els exèrcits per a frenar el seu avanç. La seva aventura miserable finalitzarà, com les dels delinqüents, a les muntanyes» (11 /III); «El monstre ha arribat fins a la ciutat de Grenoble» (1 2/III); «El tirà és ara a la zona de Grenoble i Lyon. Tothom està aterrit des que ell va aparèixer» (13/III); «L'usurpador ha gosat acostar-se fins a un punt situat a seixanta hores de marxa de la capital» (18/III); «Bonaparte s'acosta amb pas veloç, però li és impossible entrar a París» (19/III); «Napoleó arribarà demà a les muralles de París» (20/III); «L'Emperadot Napoleó és a Fontainebleau» (21/III); «Ahir a la tarda, sa Majestat de l'Emperador va fer la seva entrada pública a les Tulleries. Res no pot superar aquesta joia universal» (22/III).

S'ha de dit, en el cas de Montero, que han estat els mcm i no pas ell els qui li han reconstruït una imatge nova. Ell ha optat per l'ètica, estranya en aquests casos, com havíem dit més amunt, de no revenjar-se dels qui havien estat els seus amics; per no practicar l'antiquíssim ab amicis monstrabantur, sense renunciar en cap cas al seu nou acostament a la realitat sociopolítica. No es pot dit el mateix d'aquells que havien estat els seus amics, que l'han posat a parir.

Finalment, hi ha l'infinit de la integral de l'optimització, la perversió de convertir desigs en realitats gràcies a la mediació de la lletra impresa. En un tema tan delicat com aquest, els polítics no haurien d'entrar en la frivolitat d'enganyar la gent posant terminis al final d'ETA: cap d'ells s'ha acomplert.

La conclusió és, un cop més, que a partir de la presa de posició periodística en el conflicte, en nom d'imperatius deontològics o morals, personalment indiscutibles, davant/enfront del terrorisme/missatge, es transgredeix des de les mateixes categories étiques el compromis amb el receptor, que està mal informat, si no manipulat, de la veritable realitat del complex fenomen terrorista. Es transgredeix l'ètica periodística en nom d'imperatius ètics.

Enumerarem ara en concret el llistat de topoi des dels epígrafs que hem proposat. No sense remarcar, una vegada més, l'apreciació personal segons la qual aquesta tàctica comunicacionai antiterrorista no fa sinó contribuir a dilatar la veritable resolució del problema, situada en la derrota policíaca de l'enemic i no en l’armistici del diàleg polític. Perquè és tal la inflació de l'opinió pública en el sentit únic esmentat, que l'ETA que la gent ha copsat no és la real sinó que ja és un miratge. En l'imaginari simbòlic no basc, els mitjans han prefabricat una ETA òpticament invertida a partir d'aquests set items. Detallarem primer aquests epígrafs genèrics, i després conclourem el capítol amb unes consideracions sobre la manipulació informativa que alguns contenen. (Vegeu annex al final d'aquest capítol.)

L'enumeració dels titulars, englobats a partir de set ítems, dóna un panorama hermenèutic o interpretatiu des del qual es vol indicar al lector com, des dels mcm, es dirigeix la interpretació del fenomen terrorista que els lectors han de fer. Peró a més a més de l'herrnenèutica, volem complementar l'anàlisi amb algunes dades quantitatives, més en el terreny de l'anàlisi de contingut, que ens serviran per a explicar la manipulació informativa que sostinc que hi ha sobre el tema ETA/MLNV. Dernostraré aquesta manipulació sobre quatre eixos, i prendré en aquest cas com a unitat d'anàlisi el tall dels 265 articles que enumero a l'annex, tret de l'últim apartat, en què recupero la totalitat de la mostra: 1) Construcció de la realitat a partir de la conjuntura, 2) Dialèctica cert-incert, 3) Selecció de fonts i 4) El tractament fotogràfic com a forma de desvirtuar la realitat. El linxament gràfic de Jon Idígoras.

1) Construccíó de la realitat a partir de la conjuntura

El primer element que sobta en aquestes informacions és que, en un percentatge altíssim, la notícia es basteix no a partir de la realitat d'allò que succeeix, sinó a partir de la ficcio d'allà que s'infereix. Dels 265 articles objecte de -la recerca, n'hi ha 51 que són opinions tractades com a notícia, que és una manera de donar-los com a fets reals. No hem tingut en compte aquí, naturalment, els que es presenten sota el format clàssic d'article d'opinió signat o d'editorial, que són els altres 12.

Si portem la xifra a percentatge, tenim que el 1,9% de les notícies estudiades que fan referència a ETA/MLNV no són fets que han succeït, sinó conjectures.

2) La dialèctica cert-incert

En aquesta tessitura, en la qual es pot oscil·lar del possible al probable, s'arriba finalment a la dialèctica cert-incert -ver no entrar en el salt veritat-mentida, que seria una consideració moral- que el temps permet desentrellar. En la nostra mostra, 80 afirmacions han quedat objectivament en conjectures, encara que enel seu moment van assolir el titular com a cerres; eren, doncs, pura intoxicació, normal en un procés comunicacional de conflicte, escatir de cap manera la seva veracitat, repeteixo, que és un criteri de moral individual indiscutible.

La freda conclusió numerica es que el 30% d'aquestes notícies van resultar ser incertes, amb la qual cosa ja tenim un nou salt en el procés de maquillatge de la realitat.

El major nombre d'informacions que el temps ha demostrat que eren conjectures s'enquadra en aquelles que tenen com a font la policia i en les que transcriuen un missatge optimista sobre la fi d'ETA. Posarem exemples concrets.

És fals que ETA, organització que en la qüestió de la droga podem alinear tranquil·lament en la més retrògrada ortodòxia, tant com per arribar a l’assassinat dels que consideren presumptes traficants, tingui contactes operatius amb el narcotràfic, o que tingui una fàbrica d'armes tan industrial com per competir en un mercat molt sofisticat. La realitat, ben detectada per la policia i ben documentada fins i tot, és que compren al mercat negre, i que ni ells mateixos s'autoproveeixen, com demostren els escandalls de ferros que els confisquen.

També hi ha molta ficció, com hem apuntat, en la valoracló del pes polític o efectiu dels detinguts, comandos i dirigents. L'anomenat «comando itinerant» va ser qualificar com «el més actiu» d'ETA el 1989, però dos anys després «el. més actiu» era el «comando Donosti», quan l'expressió «el més» és unívoca: si és l'un, no és l'altre.

Javier Zabaleta, Baldo, era «el número dos» d'ETA el dia 24 de setembre de 1990, i sis dies després era el seu «màxim responsable». Però és que mig any després el «número dos» era Josu Mondragón. El 30 de març de 1992, els diaris donaven la notícia de la detenció d'Artapalo, aquest sí, màxim dirigent de l'organització, i amb ell i els qui el van acompanyar emmanillats es «desmantellava» la cúpula d'ETA. Tres mesos després els detinguts eren el «presumpte successor» d'Artapalo i l'encarregat de refer la cúpula, que el dia 4 d'agost de 1992 era Txapu però una setmana després era Txirlas. El 18 d'abril de 1993, era detingut el «lloctinent» del suposat nou cap, Iñaki de Renteria, i un any després el número, dos era Mobutu.

Són especulacions dirigides que el lector rebi missatges optimistes, que culminen amb les ja comentades sobre la fi d'ETA pronosticada a termini i que en el període que analitzem van tenir com a principal tirador de cartes de tarot Xabier Arzalluz, que a hores d'ara ha modificat aquest discurs que és el que més pròpiament es pot qualificar d'incert.

3) Selecció de fonts

Les fonts sobre les quals se sustenten les 265-peces periodístiques que posem sota el microscopi aleatòries: han sofert un procés de selecció claríssim, d'acord amb el seu posicionament en el conflicte ETA-Estat espanyol. Tenen aquestes caracteristiques:

a) Les fonts directament actores, gramaticalment subjectes o que fan l'acció del verb, són exclusivament del costat governamental, amb una preponderància de la policia i del Ministeri de l'Interior, que sumen un 14% d'aquestes fonts precises:

- La policia explícitament: 19 casos.

-La policia tàcitament: 10 casos.

- Els ministres de l'Interior: 8 casos.

b) Les fonts de l'altre costat, ETA/MLNV fan un total de 51, de les quals són dissidents, és a dir, portadors de missatges que els perjudiquen i només en un cas subjectes d'una informació neutral. Això pot conduir a la següent interpretació, en bona lògica: si 50 de 5 1 són dissidents, és que tothom és dissident. Constitueixen el 19% de les fonts.

c) Altres fonts reiterades són Xabier Arzalluz, 10 vegades; el lehendakari Ardanza, 5, i el conseller Atutxa, 4.

d) El còmput global de fonts enfrontades a ETA que informen d'ETA és de 120, que a l'hora de fer-les percentatge les hem d'acotar en la població d'articles donats corn a informació, i prescindir dels que se situen en el terreny de l’opinió ortodoxa, que són un total de 253. És quasi un 47%, en el benentès que la resta d'articles no han estat elaborats aliquotament a partir de fonts ETA/MLNV, sinó d'altres fonts difoses o diverses, documentals o de background, que o no se citen o no són directament responsables de l'acció del verb.

4. El tractament fotogràfic com a forma de desvirtuar la realitat. El linxament gràfic de Jon Idígoras

Hi ha un cas particular de manipulació a través de. la imatge; és el camp apassionat on sembla niar la més gran de les contradiccions, com és desvirtuar la realitat a través d'allò que està destinat a reflectir-la en la màxima puresa. En aquest apartat, amb el qual tanquem capítol, recuperem la mostra inicial de 960 peces periodístiques.

Jon Idígoras, [2]sense moure's ideològicament de lloc al llarg de tota la seva vida, ha transcorregut, tanmateix, pels mitjans des de formar part del sector més dur de l'abertzalisme d'esquerres; fins al més tou, que és on se l'inscriu hores d'ara. El cas de Jon Idígoras té, però, un component molt singular des de la mirada comunicolègica: els mcm l'han materialment linxat a partir d'una singularíssima manipulació icònica. Jon Idígoras ha estat convertit en l'antropomorf del dimoni, generalment intangible com tots els diables, de I'MLNV. L'han triat perquè és, evidentment, lleig?

La literatura va plena de cares que són miralls de l'ànima i és obvi que Idígoras no desentonaria entre l'estol mefistofèlic que corona escultòricament les torres de Notre-Dame de París. Però, més ençà de l'acudit, hi ha una realitat tan esfereïdora com que en la mostra compulsa de 960 notícies referides a ETA/MLNV, la cara d'Idígoras és la més reiterada individualment, i en el còmput general de fotografies que il·lustren aquests articles, sempre crítics, Idígoras només és superat per les fotografies de membres d'ETA (sumant-los tots), i les dels atemptats; i ell va per davant de les fotografies de la Mesa Nacional d'HB de la qual forma part i que decideix en col·lectiu, com és públic i notori i judicialment avalat -els van posar a tots a la presó justament per la col·legialitat!

Amb aquestes dades podem corroborar, d'altra banda, que és més notícia l'actuació policial -detenció, sospita o wanted- que l’atemptat en ell mateix, com prova el fet que les fotos de militants d'ETA superin gairebé de 15 punts les fotos dels atemptats, amb l'afegit de qualitat que les fotos dels atemptats són. Periodísticament molt més valuoses que les dels etarres, que no solament són. d’arxiu, sinó que són. de l'arxiu de la policia, gràficament més dolent tècnicament que els de la premsa. L'efecte propagandístic, doncs, prima sobre el noticiable.

En el cas de Jon Idígoras, l'important percentatge d'un individu sol en aquest univers coral sòrdid facilita, gairebé convida, a la personalització del demoníac, i és evident que una persona com Idígoras, que surt més als diaris com a recurs gràfic en zona de conflicte que com a font actora -de les 50 peces en què surt retratat, només és font principal directa en 12-, està abocat a la impopularitat.

Aquest personatge, condemnat pels tribunals mediàtics, tanmateix, no ha estat encara condemnat per cap tribunal ordinari i naturalment no té al darrere ni delictes de sang ni d'estralls. Les persones que el coneixen, de la seva corda i de cordes dissonants, saben que l'Idígoras real no té res a veure amb l'Idígoras icònic. Només una entrevista li va fer justícia; li va fer Jesús Quintero, «En la boca del lobo», a la matinada d'Antena-3. Prime time.

--------------------------------------------------------------------------------

[1] Joseba Sarrionandia, No soy de aquí, Hondarribia, Hiru, 199 1, pàg. 73. (Traducció castellana de B. Montorio.)

[2] Jon Idígoras Gerrikabeitia (Amorebieta, 1936). Treballador metal·Iùrgic que va fer incursions al futbol i va jugar a tercera divisió, i als toros entre 1957 i 1967, amb el nom de Txikito de Arnorebieta. Políticament es va iniciar a EGI, sector juvenil del PNB i la JOC, i posteriorment va militar al Front Obrer d'ETA. Detingut en diverses ocasions entre 1958 i 1974, i exiliat des de 1974 fins al final de la dictadura. Membre fundador de KAS, del sindicat abertzale LAB i d'Herri Batasuna, coalició pet la qual ha estat elegit diputat en diverses legislatures per la circumscripció de Biscaia. Membre de la Mesa Nacional i portaveu d'HB, ha estat en els seus dos últims processos congressuals el membre més votat per accedir a la direcció.